Gustave Doré

Ser Joan Fuster

Fa uns dies que he acabat de llegir aquest llibre que em va deixar el professor de valencià, i que, a més a més, inclou un dvd.

Es podria dir que el llibre Ser Joan Fuster és una mena de biografia de l'escriptor de Sueca. Diverses persones, sobretot amics, reflexionen sobre la vida i obra de Fuster a través de les preguntes que se'ls realitzen. Raimon, Jordi Pujol, Max Cahner, Eliseu Climent... Així com gent que res te a veure amb aquell món intel·lectual; ara recorde, per exemple, la seua veïna. Ha sigut enriquidor conèixer de més a prop aquest autor del que tant s'ha parlat, es parla i (tant de bo siga així) es parlarà; almenys al País Valencià i a Catalunya. Joan Fuster no va ser un escriptor qualsevol, bé, ni tan sols la definició d'escriptor és del tot correcta, no és que no ho siga però simplement es queda curta. Fuster va ser escriptor, filòsof, periodista, il·lustrat del segle XX; un intel·lectual. Perquè més enllà de les qüestions polítiques, Fuster ha escrit de forma exquisida molts llibres que poc tenen a veure amb aquest tema. De segur que si haguera nascut a França, Fuster seria més reconegut (i conegut) com un dels més grans.
M'ha cridat l'atenció aquelles converses que es feien fins a la matinada en casa de Fuster, tot l'enriquiment cultural que hauran obtingut els amics i companys que allà es reunien. Com també m'ha sorprés la quantitat de llibres que hi haurien a sa casa, i per tant, tots els que haurà llegit. A més a més, és estrany com una persona sorgida del no res puga assolir tanta cultura i ser la persona que ha sigut Fuster, sense cap referent, simplement llegint, pensant, escrivint. I quasi sense viatjar, des de Sueca.

D'altra banda, el DVD és una visió general de la seua vida i un recull d'aquestes entrevistes del llibre. Gràcies a aquest material he pogut veure aquella mítica i emocionant manifestació de suport cap a Fuster, després que li posaren una bomba a sa casa. Allò va ser a Castelló, i suposava també una reivindicació cap a la nostra llengua, cap a la unitat cultural.

És una llàstima, tal com es diu al llibre, que els seus pensaments i idees no tingueren reflex en la política. Que la transició al nostre territori, d'alguna forma fóra un fracàs. No ja de formar la seua visió completa de la nostra unitat, però sí que els valencians a hores d'ara estiguem de la forma que estem, justament com ell va preveure. És una vergonya tot plegat, llengua, cultura, mitjans de comunicació, la dreta, l'esquerra... Tot. No sé si em queda esperança, com tampoc si a Fuster li'n quedaria si visquera encara. Les coses han de canviar, i molt. Ja no parle dels PPCC, sinó que els valencians recuperem la nostra identitat, saber d'on venim, el que ha passat i està passant en realitat; fora de canal nou i de l'ambient folklòric que per desgràcia ha esdevingut una cosa normalíssima i totalment valenciana.

En qualsevol cas, pitjor seria encara si el referent de Joan Fuster no estiguera d'alguna forma a la ment de molts, molt pitjor si ell no haguera existit o no haguera fet la tasca tan impressionant pel nostre poble.

Pense que no hi ha millor forma d'acabar aquesta entrada al bloc, que amb el final del seu discurs a Castelló l'any 1982.

"Venim a Castelló el 1982 a ratificar el sentit unitari d’irreductible catalanitat que inspirà les normes, venim a Castelló a proclamar en veu ben alta que contra les maniobres hostils al nostre idioma que hi ha en marxa, el poble valencià conscient alçarà la resistència més decidida i més clara.

Ací el que ha de quedar clar és que el valencià, el català que parlem al País Valencià, és encara una llengua postergada o pitjor, perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folklòric, i no! Ací hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua, per la supervivència de la llengua, pels drets de la llengua.

Bo és que ara, vosaltres i jo, escriptors i lectors, mestres i alumnes, sabuts i poble, ho reconeguem, i que reconeguem que no hi ha altra eixida possible. Personalment crec que no tot es una qüestió de divergència d’ortografies. En realitat, o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai!"

Més informació:

http://es.wikipedia.org/wiki/Joan_Fuster

http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Fuster

Els beneficis de la lluna

Necessitava un lloc per a escriure, la necessitat d’un raconet, una mena d'aixopluc per a plasmar les meues idees, maldecaps...

Què millor per a inaugurar el bloc que amb el títol que li dóna nom?


La Lluna, que és el mateix caprici, mirà per la finestra mentre tu dormies al teu bressol, i es digué: “Aquesta xiqueta em plau”.
I baixà suaument per la seua escala de núvols i passà sense soroll a través dels vidres. Després s’estengué damunt teu amb la tendresa suau d’una mare, i diposità els seus colors sobre la teua cara. Les teues nines n’han restat verdes, i les teues galtes extraodinàriament pàl.lides. És contemplant aquesta visitadora com els teus ulls s’han engrandit estranyament; i ella t’ha premut el pit tan tendrament que tu hi has guardat per sempre les ganes de plorar.
Tanmateix, en l’expansió de la seua joia la Lluna reomplia tota la cambra com una atmosfera fosfòrica, com un verí lluminós; i tota aquesta llum vivent pensava i deia: “Sofriràs eternament la influència de la meua besada. Seràs bella a la meua manera. Estimaràs el que jo estime i el que m’estima: l’aigua, els núvols, el silenci i la nit; la mar immensa i verda; l’aigua informe i multiforme; el lloc on tu no seràs; l’amant que no coneixeràs; les flors monstruoses; els perfums que fan delirar; els gats que s’abalteixen sobre els pianos i que gemeguen com les dones, amb una veu ronca i dolça!
“I seràs estimada pels meus amants, cortejada pels meus cortesans. Seràs la reina dels homes d’ulls verds a qui també vaig prémer el pit amb les meues carícies nocturnes; d’aquells que estimen la mar, la mar immensa, tumultuosa i verda, l’aigua informe i multiforme, el lloc on no són, la ona que no coneixen, les flors sinistres que s’assemblen als encensers d’una religió desconeguda, els perfums que torben la voluntat, i els animals salvatges i voluptuosos que són els emblemes de la follia.”
I és per això, estimada, maleïda xiqueta mimada, que estic ara ajagut als teus peus, cercant en tota la teua persona el reflex de la temible Divinitat, de la fatídica padrina, de la nodrissa enverinadora de tots els llunàtics.

(Traducció: Anna Montero i Vicent Alonso)

En castellà:

La Luna, que es el capricho mismo, se asomó por la ventana mientras dormías en la cuna, y se dijo: "Esa criatura me agrada."

Y bajó muellemente por su escalera de nubes y pasó sin ruido a través de los cristales. Luego se tendió sobre ti con la ternura flexible de una madre, y depositó en tu faz sus colores. Las pupilas se te quedaron verdes y las mejillas sumamente pálidas. De contemplar a tal visitante, se te agrandaron de manera tan rara los ojos, tan tiernamente te apretó la garganta, que te dejó para siempre ganas de llorar.
Entretanto, en la expansión de su alegría, la Luna llenaba todo el cuarto como una atmósfera fosfórica, como un veneno luminoso; y toda aquella luz viva estaba pensando y diciendo: "Eternamente has de sentir el influjo de mi beso. Hermosa serás a mi manera. Querrás lo que quiera yo y lo que me quiera a mí: al agua, a las nubes, al silencio y a la noche; al mar inmenso y verde; al agua informe y multiforme; al lugar en que no estés; al amante que no conozcas; a las flores monstruosas; a los perfumes que hacen delirar; a los gatos que se desmayan sobre los pianos y gimen como mujeres, con voz ronca y suave".

"Y serás amada por mis amantes, cortejada por mis cortesanos. Serás reina de los hombres de ojos verdes a quienes apreté la garganta en mis caricias nocturnas; de los que quieren al mar, al mar inmenso, tumultuoso y verde; al agua informe y multiforme, al sitio en que no están, a la mujer que no conocen, a las flores siniestras que parecen incensarios de una religión desconocida, a los perfumes que turban la voluntad y a los animales salvajes y voluptuosos que son emblema de su locura."

Y por esto... niña mimada, maldita y querida, estoy ahora tendido a tus pies, buscando en toda tu persona el reflejo de la terrible divinidad, de la fatídica madrina, de la nodriza envenenadora de todos los lunáticos.

(Trad: Enrique Díaz-Canedo)