Món de reflexos

L'ésser va ballar pel seu Laberint, a través del món dels seus reflexos, ballava com un infant monstruós, ballava com un monstruós pare de si mateix, ballava com un déu monstruós pel cosmos dels seus reflexos. Però de sobte va aturar la seva dansa, es va quedar de peu, rígid; va arraulir-se, va mirar fixament, i amb ell van arraulir-se i van fixar la mirada els seus reflexos: mentre ballava, l'ésser havia vist, entre els reflexos ballarins, uns éssers que no ballaven i no eren els reflexos que l'obeïen. La donzella, reflectida com l'ésser arraulit, s'estava dreta, immòbil, nua, amb els cabells llargs i negres, entre els éssers arraulits, que eren pertot arreu, davant d'ella, al seu costat, darrere d'ella; així com també ell era pertot, davant d'ella, al seu costat, darrere seu. La donzella no s'atrevia a moure's, tenia la mirada clavada en l'ésser que s'arraulia al seu costat, el que tenia més a prop. Ella sabia que només n'hi havia un, d'ésser arrupit, que els altres éssers arrupits eren reflexos, però no sabia qui era l'ésser i no el seu reflex.

  
[...]

El Minotaure es va incorporar. Era imponent. De sobte comprenia que hi havia alguna cosa més que minotaures. El seu món s'havia duplicat. Va veure reflectits pertot arreu els ulls, la boca, els cabells llargs i negres, que queien per sobre les espatlles, va veure la pell blanca, el coll, els pits, la panxa, el ventre, les cuixes, i com tot s'enllaçava i es comunicava. Es va moure cap a ella. Ella va allunyar-se d'ell, mentre que en una altra banda s'hi apropava. Ell la va perseguir pel Laberint, ella fugia. Era com si un vent tempestuós hagués fet un garbuix de minotaures i donzelles, que giraven en remolí separant-se, entrellaçant-se i xocant entre ells, i quan la donzella li va caure als braços, quan ell de sobte va sentir el seu cos, la carn càlida i amarada de suor, i no el vidre dur que havia sentit fins ara, va comprendre -en la mesura que es pot parlar de comprendre tractant-se del Minotaure- que fins ara havia viscut en un món en què només hi havia minotaures, cadascun d'ells tancat en una presó de vidre, i de cop sentia un altre cos, sentia una altra carn. La donzella va esmunyir-se, ell no s'hi va oposar.

Ella va recular, mirant-lo amb els seus ulls grossos, i quan ell va començar a ballar, la donzella va començar a ballar, i amb ells van ballar els seus reflexos. Ell ballava la seva deformitat, ella ballava la seva bellesa, ell ballava la seva joia per haver-la trobada, ella ballava la seva por per haver estat trobada, ell ballava el seu alliberament, i ella ballava el seu destí, ell ballava el seu deler, ella ballava la seva curiositat, ell ballava el seu apropament i ella ballava el seu refús, ell ballava el seu endinsar-se, ella ballava la seva abraçada. Van ballar com van ballar els seus reflexos, i ell no es va adonar que la prenia, tampoc no podia pas saber que la matava, ja que no sabia què era la vida i què la mort.

Fragment de Minotaure, de Friedrich Dürrenmatt
Traducció d'Ignasi Pàmies
Col·lecció Alabatre, 21. LaBreu edicions, 2010

Tantíssimes vegades la veig passar

Cada dia pots admirar la beutat immortal, immortal perquè serà record per a sempre. 

Com la cançó més provocadora i encisadora que hi pot haver, els malucs t'hipnotitzen i et captiven, es mouen amb un ritme constant, parsimoniós, calmós... És la dansa més antiga i més meravellosa.

Els té castanys, pèl-rojos, negres o rossos. I el sol del matí els enlluerna fent-los d'una esplendor quasi mística, inassolibles. 

Tal vegada pugues captar la flaire d'aquests cabells sedosos en passar pel seu costat, com un moment cabdal, com tot instant en què sents que el cos es despulla i surt l'ànima més animal i a la vegada més amorosa, l'ànima que existeix només per amar-les, per a posseir-les i que et posseïsquen. 

Vols olorar tant aquells cabells com el seu cos imaginat ja durant tota l'eternitat, maleïda eternitat. 

I els ulls són d'un color especial per la llum solar, irrompen directament al cor que et batega desaforadament. 

Naixerà aleshores un esguard tímid o potser de complicitat, qui sap si un lleuger somrís et farà considerar que estàs davant d'un àngel pel qual faries qualsevol cosa estúpida, qui sap si el somriure i l'expressió serà de superioritat i altivesa, és igual! 

I els pits turgents, irremeiablement desitjosos, et confirmen que estàs del tot perdut si ella diu "vine". 

I el que més et farà perdre quasi els estreps serà aquella blancor irresistible, blancor i claredat com el marbre, pal·lidesa que crida tant a la innocència i a la puresa, com a la viciositat més desproveïda de seny. 

I durant uns segons, que volgueres perpetus, romandràs sota l'embruixament d'aquesta bella criatura.

Els beneficis de la lluna

Necessitava un lloc per a escriure, la necessitat d’un raconet, una mena d'aixopluc per a plasmar les meues idees, maldecaps...

Què millor per a inaugurar el bloc que amb el títol que li dóna nom?


La Lluna, que és el mateix caprici, mirà per la finestra mentre tu dormies al teu bressol, i es digué: “Aquesta xiqueta em plau”.
I baixà suaument per la seua escala de núvols i passà sense soroll a través dels vidres. Després s’estengué damunt teu amb la tendresa suau d’una mare, i diposità els seus colors sobre la teua cara. Les teues nines n’han restat verdes, i les teues galtes extraodinàriament pàl.lides. És contemplant aquesta visitadora com els teus ulls s’han engrandit estranyament; i ella t’ha premut el pit tan tendrament que tu hi has guardat per sempre les ganes de plorar.
Tanmateix, en l’expansió de la seua joia la Lluna reomplia tota la cambra com una atmosfera fosfòrica, com un verí lluminós; i tota aquesta llum vivent pensava i deia: “Sofriràs eternament la influència de la meua besada. Seràs bella a la meua manera. Estimaràs el que jo estime i el que m’estima: l’aigua, els núvols, el silenci i la nit; la mar immensa i verda; l’aigua informe i multiforme; el lloc on tu no seràs; l’amant que no coneixeràs; les flors monstruoses; els perfums que fan delirar; els gats que s’abalteixen sobre els pianos i que gemeguen com les dones, amb una veu ronca i dolça!
“I seràs estimada pels meus amants, cortejada pels meus cortesans. Seràs la reina dels homes d’ulls verds a qui també vaig prémer el pit amb les meues carícies nocturnes; d’aquells que estimen la mar, la mar immensa, tumultuosa i verda, l’aigua informe i multiforme, el lloc on no són, la ona que no coneixen, les flors sinistres que s’assemblen als encensers d’una religió desconeguda, els perfums que torben la voluntat, i els animals salvatges i voluptuosos que són els emblemes de la follia.”
I és per això, estimada, maleïda xiqueta mimada, que estic ara ajagut als teus peus, cercant en tota la teua persona el reflex de la temible Divinitat, de la fatídica padrina, de la nodrissa enverinadora de tots els llunàtics.

(Traducció: Anna Montero i Vicent Alonso)

En castellà:

La Luna, que es el capricho mismo, se asomó por la ventana mientras dormías en la cuna, y se dijo: "Esa criatura me agrada."

Y bajó muellemente por su escalera de nubes y pasó sin ruido a través de los cristales. Luego se tendió sobre ti con la ternura flexible de una madre, y depositó en tu faz sus colores. Las pupilas se te quedaron verdes y las mejillas sumamente pálidas. De contemplar a tal visitante, se te agrandaron de manera tan rara los ojos, tan tiernamente te apretó la garganta, que te dejó para siempre ganas de llorar.
Entretanto, en la expansión de su alegría, la Luna llenaba todo el cuarto como una atmósfera fosfórica, como un veneno luminoso; y toda aquella luz viva estaba pensando y diciendo: "Eternamente has de sentir el influjo de mi beso. Hermosa serás a mi manera. Querrás lo que quiera yo y lo que me quiera a mí: al agua, a las nubes, al silencio y a la noche; al mar inmenso y verde; al agua informe y multiforme; al lugar en que no estés; al amante que no conozcas; a las flores monstruosas; a los perfumes que hacen delirar; a los gatos que se desmayan sobre los pianos y gimen como mujeres, con voz ronca y suave".

"Y serás amada por mis amantes, cortejada por mis cortesanos. Serás reina de los hombres de ojos verdes a quienes apreté la garganta en mis caricias nocturnas; de los que quieren al mar, al mar inmenso, tumultuoso y verde; al agua informe y multiforme, al sitio en que no están, a la mujer que no conocen, a las flores siniestras que parecen incensarios de una religión desconocida, a los perfumes que turban la voluntad y a los animales salvajes y voluptuosos que son emblema de su locura."

Y por esto... niña mimada, maldita y querida, estoy ahora tendido a tus pies, buscando en toda tu persona el reflejo de la terrible divinidad, de la fatídica madrina, de la nodriza envenenadora de todos los lunáticos.

(Trad: Enrique Díaz-Canedo)