L'assaig de Fuster

Joan Fuster és l'escriptor i pensador més considerable de les generacions sorgides després de la guerra civil. Amb el temps s'ha convertit en tot un referent per a la cultura catalana. La figura de Joan Fuster sempre m'ha intrigat, sempre he volgut saber-ne més, de l'escriptor universal de Sueca. Això m'ha portat, al llarg de la vida, a llegir algun dels seus llibres, que no són altra cosa que enriquiment cultural per a un mateixa.

Em preguntava com era possible que un home llegira tant com ell, com va poder assolir tanta cultura, com va sorgir aquell esperit universal i cultíssim i també quins van ser els seus referents. Així doncs, m'interessava investigar, llegir i informar-me sobre Fuster, sobre la complexitat del seus pensaments i idees. Volia aprendre més, en definitiva, de l'assagista, del pensador i de l'intel·lectual més important de la cultura catalana en el segle XX, en la qual tant ha influït i que ha aconseguit cohesionar. Saber-ne i conéixer-ne més, de Fuster, era un deure patriòtic com a valencià i amant de la meua cultura.

L'obra de Fuster és diversa: assaig, aforisme, problemes culturals i polítics del País Valencià, monografies... Els anys cinquanta són clau: es publica Les originalitats (1956) i El descrèdit de la realitat (1955). Fuster començava la seua carrera d'assagista. En l'última plana de Les originalitats Fuster posa clar com cal entendre la singularitat, no com la voluntat de ser diferent o distingir-se, sinó com la voluntat de ser el que un és (Iborra, 1982: 56). D'altra banda, si als cinquanta apareixen obres on se centra en qüestions estètiques i literàries, als seixanta dominen les preocupacions sociològiques i polítiques: Combustible per a falles (1967) i sobretot, Nosaltres els valencians i El Pais valenciano (ambdós de 1962). Nosaltres els valencians constitueix un assaig penetrant, una mena de discurs del mètode per als valencians.

Fuster donà importància a la lectura no perquè és un mitja de formació personal, sinó una experiència que contribueix en la constitució de la personalitat; ha llegit per espavilar-se, per no "mamar-se el dit", per aguditzar el seu judici dels homes (Iborra, 1982: 94). El cogito fusterià queda reduït a un cogito comú perquè implica tots els homes i afirma que tots som únics. Del fet de ser irrepetibles fa la pedra angular del seu humanisme. L'humanisme de Fuster té diverses influències, Montaigne n'és un exemple, de fet Fuster el declara com el "patró i mestre del gènere" (Iborra, 1982: 41). Ha estat al costat dels clàssics, com són el propi Montaigne, Voltaire, Diderot..., i ha circulat entre els grans assagistes del segle XX: Valéry, Bertrand Russell, etc. Un aspecte que critica Fuster és el narcisisme pretensiós de l'home, i és que el progrés no només s'aconsegueix gràcies a realitzacions genials, sinó també a coses menors. L'humanisme de Fuster doncs valora virtuts modestes, que ell considera les veritablement insòlites.

L'assaig fusterià naix de l'examen de consciència que fa sobre qualsevol tema, el critica, el reprèn, el retoca... Amb aquesta fórmula es podria resumir gairebé tota l'obra de Fuster (Iborra 1982: 25). Les característiques d'aquest assaig són el racionalisme i l'escepticisme. L'escriptor de Sueca no està convençut de res, no fer-ho així seria tindre prejudicis. Els escèptics, diu Fuster, són persones raonables i enraonades; l'escepticisme és l'únic correctiu per combatre la fanatització i la badoqueria. El racionalisme constitueix altra premissa del seu humanisme: la raó és l'únic camí per encarar-se amb els problemes de l'home.

Pel que fa a l'estil, aquest és amé, intel·ligent, agut i sarcàstic (Iborra, 1982: 16). L'obra de Fuster fa gala d'un criticisme escèptic i d'un humor corrosiu, també hi destaca la ironia i la metàfora. La seua escriptura és clara, el que vol és fer-se llegir; utilitza mots corrents de llengua comuna. A més a més, evita si pot l'eufemisme, de la mateixa forma substitueix un mot abstracte per altre de concret i corrent. Escriu perquè es tracta d'un procés d'autoexamen i amb la intenció de dur la seua reflexió a un terreny de comunicació amb els altres (Crespo, 1999: 29). Els textos de Fuster van de l'anècdota a les idees, del fet quotidià a un discurs més general.

En definitiva, l'assaig fusterià és divers i tracta temes tant humans com culturals. Llegir Fuster és endinsar-se dins la ment d'un intel·lectual humanista, racionalista i escèptic; que no es casa amb ningú, d'un liberal i nacionalista (en la mesura que el nacionalisme espanyol li ha obligat a ser-ho). Aquest assaig és tota una lliçó, tot un aprenentatge cultural. Llegir-lo significa aprendre, significa comprendre més l'home i el complicat món que l'envolta. Al cap i a la fi, el seu assaig humanista ens serveix precisament per a sentir-nos més humans.

Bibliografia:

Enciclopèdia catalana. “Joan Fuster i Ortells”. http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0028550&BATE=Joan%2520Fuster%2520i%2520Ortells 

IBORRA, Josep (1982): Fuster portàtil. Edicions Tres i Quatre. València. 

FUSTER, Joan. Edició a cura d'Isidre Crespo. (1999). Raons i paraules. Biblioteca Hermes; Clàssics catalans.