Blanquet i Verdeta: un amor impossible

Plovia a bots i barrals, no solament em vaig adonar pel brogit de la pluja, sinó per la humitat produïda per les mans de qui em portava amunt i avall. Era la primera vegada que eixia de la fàbrica i em sentia emocionat, però també confús ja que tots els companys i amics que n'eixien mai no hi tornaven. Ens amuntonaven en caixes petites amb altres companys, eixíem d'allà a carretades i tancats amb pany i clau. Aquell dia gris em va tocar a la caixa amb quatre com jo (blancs) i quatre de colors varis. Això no era forma de tractar-nos, aquests humans no tenien cura de res. De mal grat arribàrem al nostre destí: una classe de segon de l'ESO. La nit fou llarga, cap de nosaltres sabia què féiem en eixe lloc i passàrem l'estona parlant de tot un poc. Tot anava bé, fins que dos dels meus companys començaren a alçar la veu més del compte, eren Vermell i Blavet, que no es posaven d'acord ni pel lloc on eixia el sol de matí. L'un que ara en la Tercera República tot anava millor, que el sistema educatiu era l'enveja de tot Europa i que des que açò era un país lliure i federal, cadascú podia fer camí com volguera sense fer mal ningú. Blavet suava tant que temia que es fonguera en qualsevol moment. Que si allò era un desori, que no hi havia dret que el nostre rei Felip estiguera treballant de forner a la fleca d'un barri com qualsevol altre, que Letizia s'haguera penedit de tot i que ara fóra anarquista, i que els seus fills foren republicans i comunistes; que la joventut no tenia valors i que aquest país era decent i s'hi vivia bé de veritat en èpoques passades. 

Ja feia anys i panys de les discussions d'eixe tipus i encara acostumava a haver-n'hi. 

Aquella primera nit ja em vaig fixar, mirant de cua d'ull, en la xicona tan ben plantada que hi havia penjada a la paret: la pissarra. De matí tots suportàvem les classes i els xiquets, i de nit parlàvem animadament, però jo cada vegada em fixava més i més en ella. Els nostres amics anaven desapareixent, justament per culpa de la pissarra, encara que no fóra la seua intenció. A voltes, quan tots dormien, em quedava amb ella parlant i parlant. Em va dir que feia molts anys era més feliç al bosc i que li agradava la natura i òbviament la gent que la cuidava i defensava. Li vaig dir que jo era d'eixos i possiblement Vermellet també, Blavet només presumia de defendre-la i aparençava cuidar-la. A la fi, a poc a poc, ens vam quedar sols.

Recordàvem sovint tots i cadascun dels nostres amics, em deia que era un guix molt simpàtic i agradable i ens féiem molta companyia. Ens baquejàvem de riure quan rememoràvem les vegades que Vermellet treia de polleguera Blavet. Però ja estàvem sols, i ens miràvem, i em va dir "et vull", i jo li vaig dir "et vull". Fa dies que els dos sabíem el nostre destí: ella es quedaria a classe molts anys i jo desapareixeria quan ella em fera pols. Tanmateix, volíem abraçar-nos i tocar-nos, encara que això significara la nostra separació.

Arribaren per fi eixos dies i els dos ens sentíem feliços. Ella mai havia sentit això per cap guix i jo estava boig per ella. Vàrem gaudir l'un de l'altre mentre els humans em feien servir. Sé que em moriria, però quina millor forma que abraçat a ella. I va arribar el dia en què veuria per última volta la meua Verdeta, i ella al seu Blanquet. Vaig anar desapareixent, a poc a poc em barrejava amb la pols de l'aire i anava caient a terra totalment esmicolat i desfet per la mà de l'home. I desfet de tristor em vaig acomiadar de Verdeta amb un petó dels meus: blanc i pur.