L'assaig de Fuster

Joan Fuster és l'escriptor i pensador més considerable de les generacions sorgides després de la guerra civil. Amb el temps s'ha convertit en tot un referent per a la cultura catalana. La figura de Joan Fuster sempre m'ha intrigat, sempre he volgut saber-ne més, de l'escriptor universal de Sueca. Això m'ha portat, al llarg de la vida, a llegir algun dels seus llibres, que no són altra cosa que enriquiment cultural per a un mateixa.

Em preguntava com era possible que un home llegira tant com ell, com va poder assolir tanta cultura, com va sorgir aquell esperit universal i cultíssim i també quins van ser els seus referents. Així doncs, m'interessava investigar, llegir i informar-me sobre Fuster, sobre la complexitat del seus pensaments i idees. Volia aprendre més, en definitiva, de l'assagista, del pensador i de l'intel·lectual més important de la cultura catalana en el segle XX, en la qual tant ha influït i que ha aconseguit cohesionar. Saber-ne i conéixer-ne més, de Fuster, era un deure patriòtic com a valencià i amant de la meua cultura.

L'obra de Fuster és diversa: assaig, aforisme, problemes culturals i polítics del País Valencià, monografies... Els anys cinquanta són clau: es publica Les originalitats (1956) i El descrèdit de la realitat (1955). Fuster començava la seua carrera d'assagista. En l'última plana de Les originalitats Fuster posa clar com cal entendre la singularitat, no com la voluntat de ser diferent o distingir-se, sinó com la voluntat de ser el que un és (Iborra, 1982: 56). D'altra banda, si als cinquanta apareixen obres on se centra en qüestions estètiques i literàries, als seixanta dominen les preocupacions sociològiques i polítiques: Combustible per a falles (1967) i sobretot, Nosaltres els valencians i El Pais valenciano (ambdós de 1962). Nosaltres els valencians constitueix un assaig penetrant, una mena de discurs del mètode per als valencians.

Fuster donà importància a la lectura no perquè és un mitja de formació personal, sinó una experiència que contribueix en la constitució de la personalitat; ha llegit per espavilar-se, per no "mamar-se el dit", per aguditzar el seu judici dels homes (Iborra, 1982: 94). El cogito fusterià queda reduït a un cogito comú perquè implica tots els homes i afirma que tots som únics. Del fet de ser irrepetibles fa la pedra angular del seu humanisme. L'humanisme de Fuster té diverses influències, Montaigne n'és un exemple, de fet Fuster el declara com el "patró i mestre del gènere" (Iborra, 1982: 41). Ha estat al costat dels clàssics, com són el propi Montaigne, Voltaire, Diderot..., i ha circulat entre els grans assagistes del segle XX: Valéry, Bertrand Russell, etc. Un aspecte que critica Fuster és el narcisisme pretensiós de l'home, i és que el progrés no només s'aconsegueix gràcies a realitzacions genials, sinó també a coses menors. L'humanisme de Fuster doncs valora virtuts modestes, que ell considera les veritablement insòlites.

L'assaig fusterià naix de l'examen de consciència que fa sobre qualsevol tema, el critica, el reprèn, el retoca... Amb aquesta fórmula es podria resumir gairebé tota l'obra de Fuster (Iborra 1982: 25). Les característiques d'aquest assaig són el racionalisme i l'escepticisme. L'escriptor de Sueca no està convençut de res, no fer-ho així seria tindre prejudicis. Els escèptics, diu Fuster, són persones raonables i enraonades; l'escepticisme és l'únic correctiu per combatre la fanatització i la badoqueria. El racionalisme constitueix altra premissa del seu humanisme: la raó és l'únic camí per encarar-se amb els problemes de l'home.

Pel que fa a l'estil, aquest és amé, intel·ligent, agut i sarcàstic (Iborra, 1982: 16). L'obra de Fuster fa gala d'un criticisme escèptic i d'un humor corrosiu, també hi destaca la ironia i la metàfora. La seua escriptura és clara, el que vol és fer-se llegir; utilitza mots corrents de llengua comuna. A més a més, evita si pot l'eufemisme, de la mateixa forma substitueix un mot abstracte per altre de concret i corrent. Escriu perquè es tracta d'un procés d'autoexamen i amb la intenció de dur la seua reflexió a un terreny de comunicació amb els altres (Crespo, 1999: 29). Els textos de Fuster van de l'anècdota a les idees, del fet quotidià a un discurs més general.

En definitiva, l'assaig fusterià és divers i tracta temes tant humans com culturals. Llegir Fuster és endinsar-se dins la ment d'un intel·lectual humanista, racionalista i escèptic; que no es casa amb ningú, d'un liberal i nacionalista (en la mesura que el nacionalisme espanyol li ha obligat a ser-ho). Aquest assaig és tota una lliçó, tot un aprenentatge cultural. Llegir-lo significa aprendre, significa comprendre més l'home i el complicat món que l'envolta. Al cap i a la fi, el seu assaig humanista ens serveix precisament per a sentir-nos més humans.

Bibliografia:

Enciclopèdia catalana. “Joan Fuster i Ortells”. http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0028550&BATE=Joan%2520Fuster%2520i%2520Ortells 

IBORRA, Josep (1982): Fuster portàtil. Edicions Tres i Quatre. València. 

FUSTER, Joan. Edició a cura d'Isidre Crespo. (1999). Raons i paraules. Biblioteca Hermes; Clàssics catalans.

Típica conversa a València

És esgotador les converses que de tant en tant tinc sobre aquesta llengua amb la qual ara escric: el valencià, el català, si el valencià és una llengua pròpia, etc, etc. És una cosa que passa sovint a València. A vegades simplement em callaria i no faria per enraonar, no porta enlloc. L'altre dia li vaig dir a una persona el que anava a estudiar (filologia catalana), després d'obrir la boca a causa de la sorpresa va dir: "ah si?". Per a ella, no cal dir-ho, eren llengües diferents, o no? "Pues potser el valencià vinga del català bueno vale, però també el català ve del llatí, i que?" [sic]. Per descomptat no és de les persones més radicals que et pugues trobar a la ciutat. D'altra banda, sembla que tenia la idea fixa que estudiant aquesta carrera havia de ser professor de valencià sí o sí, i d'ací no la treies, era com un consol... Quan jo no tinc gens clar que vulga ser-ho o tinga eixa vocació. En fi, la típica conversa... Quedà clar que la seua llengua era el valencià, i que podia tindre alguna cosa a veure amb el català (una remota possibilitat) fa segles, vaja com que ara en l'actualitat no venia al cas. No vaig insistir gaire amb les meues idees, a voltes puntualitzava i assentia. I ara és quan passe succintament a explicar la vertadera cara d'aquesta gent que tant vol el valencià, la seua llengua pròpia.

És curiós que si tant la defensen envers el català, no ho facen tant quan se la compara amb el castellà; no, això és una altra cosa... Sorprenent, per no dir una altra paraula, resulta que la majoria dels fills d'aquesta gent que suposadament tant estima la llengua, parlen castellà! És més, el parlen segurament perquè els pares no li han parlat amb aquesta llengua volguda. I no només això, sinó que a més aquests fills odien el valencià (conseqüència evident). La persona que havia posat d'exemple m'ho va comentar clarament, "amb el valencià a classe no pot, uf, l'odia". Fantàstic... Vergonya em donaria que si tinguera un fill (en un remot supòsit futur probablement pertanyent a la ciència-ficció...) odiara la meua llengua. En qualsevol cas sempre és millor no clavar-se ni dir res dels fills, s'ha de ser prudent; més que res perquè et poden dir allò de: "ay! com es nota que no tens fills ni saps el què és!", "si no tens fills no ho entens"... Efectivament, ací ja no tens escapatòria; doncs no escolte, no en tinc! I quan dic allò de no clavar-se en els fills no em referia al d'una persona en concret sinó al concepte "fills" en general. Sembla que si no en tens ja no pots parlar del tema, no tens ni idea. A més, la mare (generalment la mare) pel fet de ser-ho ja és superior a tú, té com una aura de veritat absoluta irrebatible, si no tens o no has tingut fills la teua vida és pobra i no té sentit! Suïcidem-nos! (fi de la ironia).

I probablement, totes aquelles persones tampoc no crec que es compren gaire llibres en  català (valencià), aquest idioma tan amat i protegit de l'enemic. Què fan doncs per la llengua a part de queixar-se? Si no fóra pels qui realment la intentem utilitzar, pels qui sabem la llengua que parlem sense cap prejudici, sense els qui ells anomenen pejorativament "catalanistes"? Què seria de la llengua? Ni tan sols posant-nos en el cas d'acceptar que són coses totalment diferents (el català i el valencià), ni tan sols així, com es veu cada dia, la fan servir i la recolzen com toca. No cal calfar-se el cap perquè sempre trauen arguments inversemblants de la màniga. 

Tanmateix, la veritat és i serà sempre la veritat, i faig de nou referència a 1984 (Orwell dixit), encara que siga una minoria qui tinga la veritat i existisca gent que intente canviar el passat per a modificar el present, per a falsejar-lo.

L'enemic dels valencians

Fa uns dies va passar per les meues mans algun que altre diari de Las Provincias. Per avorriment vaig fer una ullada a un d'aquests exemplars d'agost. Vaig veure el resultat d'una enquesta que havien fet a la pàgina web del diari. Posava el següent:

"70 %. No a la financiación catalana de Acció Cultural. La mayoría de los lectores de lasprovincias.es rechaza que Acció Cultural del País Valencià reciba financiación de Cataluña. Los argumentos de más del 70% de los votantes se centran en la incoherencia de que una comunidad autónoma done fondos a una entidad de otra región, especialmente, cuando esta se dedica a la defensa de una lengua y una cultura que los críticos consideran ajena. Con más de cien entradas, es una de las noticias más leídas y comentadas de la página web".

Em pregunte qui seran aquests "crítics". Es referiran als mateixos votants de l'enquesta? A professionals? A l'art de jutgar i avaluar les coses? Simplement  són els que critiquen? 

Clar, com va a rebre Acció Cultural finançament de Catalunya! Acció Cultural és una entitat que defensa una llengua i cultura alienes... Què podem tindre en comú valencians i catalans? Res! Amb els catalans no compartim res, per a nosaltres els catalans són com els asturians, extremenys o madrilenys, tant se val. 

No esperava altra cosa d'aquest diari, tampoc no m'estranya que siga una de les notícies més llegides i comentades, ja els va bé crear polèmica del no-res. S'ha de mantenir de tant en tant la flama anticatalana, ja siga a Canal 9 o als diaris. Els valencians no només hem d'estar distrets, també ens hem de sentir enfadats i amb ganes de gresca i enrenou. És més fàcil controlar la gent des de l'odi vers un enemic comú. Els nostres dos minuts d'odi (com a la novel·la 1984 d'Orwell) equivalen a les notícies contra el nostre enemic; de vegades convé que estiguem irritats i per tant, accionar aquest mecanisme de l'odi. Hem d'estar alerta, que ens recorden com de gasius, pocavergonyes i malparits que són aquests catalans. Algun dia vindran i acabaran !con nuestras señas de identidad! Tot pura propaganda. Quin enfilall de mentides i necieses. La majoria de valencians fan un front comú contra un enemic inexistent. Quina pèrdua de temps i d'energia... S'enfronten -millor dit els fan enfrontar-se- al nostre (al seu) Goldstein particular.

La trampa del bilingüisme

Savies paraules de Raimon Panikkar:

"Dos pensaments voldria repetir dels que vaig desenvolupar en el discurs de clausura del recent Seminari Internacional sobre Llengües Minoritàries i Educació, celebrat a Sitges el mes de juny del 1985.
El primer és el perill de la reduplicació, el segon, de la imitació. Entenem per bilingüisme no un polilingüisme reduït a dos, sinó l’equivalència de dues llengües en pla d’igualtat en una nació determinada.
Si el bilingüisme es redueix a posar els cartells en dues llengües i a gastar en tot el doble de temps, d’espai i de diners, a la llarga resulta una complicació inútil que acabarà eliminant-se. No es poden donar les informacions necessàries per una torre de control aeri en les cinc llengües del món. Com a arma política en un determinat moment, com és ara el que travessa Catalunya, pot ser una iniciativa imperiosa, però molt perillosa si no s’és conscient que és provisòria, per arribar a la llengua pròpia de cada país, que és la que li dóna la seva identitat; encara que hi puguin i hi hagi d’haver altres llengües complementàries o subsidiàries, però no en el mateix pla. Hi ha quelcom de forçat en igualitarisme lingüístic. Cada home és únic i així ho és cada llengua. En tots els documents oficials des dels temps més antics una llengua és l’original i les altres les traduccions. En cas de conflicte d’interpretació és l’original el que compta. L’anglès és més potent que el tàmil, però a Tamilnadu no hi ha de ser en pla d’igualtat, encara que en abstracte i per a les relacions internacionals sigui més important. Però, repeteixo: el bilingüisme no es pot reduir a cartells en les estacions, noms de carrer i llistes de preus en restaurants i altres establiments, ha de ser quelcom més que simple reduplicació.

El segon i més insidiós perill, i relacionat amb el primer, és la imitació. Avui en dia en el món occidental i entre els seus colonitzats encara es parla de països en via de desenvolupament, entenent per això el que els països industrialment i monetàriament menys potents imitin els altres (com si n’hi hagués per a tots). Si tot el món fos “desenvolupat” com els Estats Units, en dos anys no quedarien arbres sobre el planeta i en pocs anys més s’esgotarien totes les reserves petrolieres. Però amb la ideologia del desenvolupament incloem també la ideologia nefasta de creure que hi ha llengües desenvolupades i altres que estan encara en vies de desenvolupament, és a dir, per arribar a llur maduresa perquè no tenen termes tècnics per a expressar conceptes científics. I això dóna un complex d’inferioritat deleteri que després es converteix en inferioritat vera. Si tot el que les llengües minoritàries han de fer és imitar les més potents (perquè s’hi fan els negocis o les relacions de poder), no haurem guanyat altra cosa que augmentar el poder i el domini del colonialisme lingüístic, que com més clients tingui en llengües dependents (colonitzades) millor serà. La idea de les grans llengües mundials i dels petits dialectes pertany encara a la mentalitat colonialista fins a la primera guerra mundial.
No oblidem que una llengua és quelcom més que un mitjà d’informació. És un mitjà de comunicació i molt més encara, el símbol de la identitat d’un poble (i d’una persona).

Dit d’una altra manera: si les llengües minoritàries no tenen res a dir, que pleguin; si sols saben imitar i traduir és que han perdut llur vitalitat i estan condemnades a morir tard o d’hora. No oblidem que hi ha llengües que han desaparegut del món i que aquelles que tenien alguna cosa a dir han perdurat i àdhuc ressucitat quan han estat enfonsades. La cosa important és tenir alguna cosa a dir que vertaderament contribueixi a la complexitat o al color de la vida. Tothom sap que es parla bé un idioma estranger quan ja no es tradueix del propi, sinó que es pensa-i crea-en l’altre idioma. Jo veig en les dites llengües minoritàries precisament una funció de salvar el món del monoformisme en què caurem si ens deixem dominar pel complex tecnocràtic de la modernitat.
Llur vocació, paradoxalment, és cabalment la de salvar la situació mundial, veïna d’esdevenir irrespirable per la seva monotonia i igualitarisme cultural. Com ens ho faríem si en una simfonia suprimíssim tots els “re bemoll” i en un albafet eliminéssim la “i” perquè són minoritaris?
I aquí penso no sols en la funció del poetes o dels pensadors, sinó també en la del poble que encara parla a partir de les entranyes del seu sentir i no imita el que es diu a les grans ciutats o repeteix el que ha vist i oït a la televisió. Doblant “Dallas” al català no es fa pas gaire ni per la cultura catalana ni per la llengua. Els esclaus besaven la mà de llurs patrons, que, a més de fer-los treballar, els protegien.

Ara bé, per tenir alguna cosa a dir, s’ha de viure de les pròpies arrels, s’ha de ser creatiu.Tots els estímuls de fora que vulgueu, però la inspiració ha de ser pròpia. Ha de sorgir del contacte amb l’esperit de la Terra, dels Déus, dels Homes i no perquè s’imita o es tradueix. No es poden servir dos senyors, el consumisme, la industrialització, el monopoli monetarista i la creativitat, la identitat, la llengua pròpia. Desenganyem-nos, ni el dòlar parla castellà ni la ciència física el català. Si la vida es redueix a finances i a física nuclear val més que siguem realistes i a Occident aprenguem anglès. Per a dir i repetir les mateixes coses en català, romanès o malaialam veritablement no val la pena. El perill del bilingüisme és que ens comprin perquè afalaguem la nostra vanitat i restem cofois perquè llegim” prohibit fixar cartells” (sic) o Coca-cola s’anuncii en català. Deia Chesterton que amb l’esperanto no es pot ni pregar Déu ni fer l’amor. No crec que tampoc hom pugui entusiasmar-se ni enfurismar-se. I sense geni no es fa res.

Que no se’m malentengui. Jo no defenso pas que cada poble es tanqui en la seva llengua, ni que només en sapiguem una. Defenso que parlar vol dir quelcom més que traduir i imitar; defenso que la vitalitat d’una llengua –índex màxim de la identitat d’un poble- rau en la seva creativitat, en la perspectiva amb què veu el món, en la manifestació única, l’epifania, si voleu, del misteri de la realitat. Aquí rau la font de la joia."

El passat 26 d'agost ens deixà. Descanse en pau. 

http://www.raimonpanikkar.org/