Típica conversa a València

És esgotador les converses que de tant en tant tinc sobre aquesta llengua amb la qual ara escric: el valencià, el català, si el valencià és una llengua pròpia, etc, etc. És una cosa que passa sovint a València. A vegades simplement em callaria i no faria per enraonar, no porta enlloc. L'altre dia li vaig dir a una persona el que anava a estudiar (filologia catalana), després d'obrir la boca a causa de la sorpresa va dir: "ah si?". Per a ella, no cal dir-ho, eren llengües diferents, o no? "Pues potser el valencià vinga del català bueno vale, però també el català ve del llatí, i que?" [sic]. Per descomptat no és de les persones més radicals que et pugues trobar a la ciutat. D'altra banda, sembla que tenia la idea fixa que estudiant aquesta carrera havia de ser professor de valencià sí o sí, i d'ací no la treies, era com un consol... Quan jo no tinc gens clar que vulga ser-ho o tinga eixa vocació. En fi, la típica conversa... Quedà clar que la seua llengua era el valencià, i que podia tindre alguna cosa a veure amb el català (una remota possibilitat) fa segles, vaja com que ara en l'actualitat no venia al cas. No vaig insistir gaire amb les meues idees, a voltes puntualitzava i assentia. I ara és quan passe succintament a explicar la vertadera cara d'aquesta gent que tant vol el valencià, la seua llengua pròpia.

És curiós que si tant la defensen envers el català, no ho facen tant quan se la compara amb el castellà; no, això és una altra cosa... Sorprenent, per no dir una altra paraula, resulta que la majoria dels fills d'aquesta gent que suposadament tant estima la llengua, parlen castellà! És més, el parlen segurament perquè els pares no li han parlat amb aquesta llengua volguda. I no només això, sinó que a més aquests fills odien el valencià (conseqüència evident). La persona que havia posat d'exemple m'ho va comentar clarament, "amb el valencià a classe no pot, uf, l'odia". Fantàstic... Vergonya em donaria que si tinguera un fill (en un remot supòsit futur probablement pertanyent a la ciència-ficció...) odiara la meua llengua. En qualsevol cas sempre és millor no clavar-se ni dir res dels fills, s'ha de ser prudent; més que res perquè et poden dir allò de: "ay! com es nota que no tens fills ni saps el què és!", "si no tens fills no ho entens"... Efectivament, ací ja no tens escapatòria; doncs no escolte, no en tinc! I quan dic allò de no clavar-se en els fills no em referia al d'una persona en concret sinó al concepte "fills" en general. Sembla que si no en tens ja no pots parlar del tema, no tens ni idea. A més, la mare (generalment la mare) pel fet de ser-ho ja és superior a tú, té com una aura de veritat absoluta irrebatible, si no tens o no has tingut fills la teua vida és pobra i no té sentit! Suïcidem-nos! (fi de la ironia).

I probablement, totes aquelles persones tampoc no crec que es compren gaire llibres en  català (valencià), aquest idioma tan amat i protegit de l'enemic. Què fan doncs per la llengua a part de queixar-se? Si no fóra pels qui realment la intentem utilitzar, pels qui sabem la llengua que parlem sense cap prejudici, sense els qui ells anomenen pejorativament "catalanistes"? Què seria de la llengua? Ni tan sols posant-nos en el cas d'acceptar que són coses totalment diferents (el català i el valencià), ni tan sols així, com es veu cada dia, la fan servir i la recolzen com toca. No cal calfar-se el cap perquè sempre trauen arguments inversemblants de la màniga. 

Tanmateix, la veritat és i serà sempre la veritat, i faig de nou referència a 1984 (Orwell dixit), encara que siga una minoria qui tinga la veritat i existisca gent que intente canviar el passat per a modificar el present, per a falsejar-lo.