The light was brighter
With friends surrounded
The nights of wonder...
Etiquetes: Música
Una de les cançons més addictives que he sentit en els últims anys...
Love of Lesbian - Allí donde solíamos gritar
Etiquetes: Música
Etiquetes: Una llengua / Una cultura
Etiquetes: Televisió , Temes d'actualitat
Etiquetes: Poesia / Vers lliure / Prosa poètica
Etiquetes: Llibres i cultura , Reflexions
"70 %. No a la financiación catalana de Acció Cultural. La mayoría de los lectores de lasprovincias.es rechaza que Acció Cultural del País Valencià reciba financiación de Cataluña. Los argumentos de más del 70% de los votantes se centran en la incoherencia de que una comunidad autónoma done fondos a una entidad de otra región, especialmente, cuando esta se dedica a la defensa de una lengua y una cultura que los críticos consideran ajena. Con más de cien entradas, es una de las noticias más leídas y comentadas de la página web".
Etiquetes: Llibres i cultura , Una llengua / Una cultura
"Dos pensaments voldria repetir dels que vaig desenvolupar en el discurs de clausura del recent Seminari Internacional sobre Llengües Minoritàries i Educació, celebrat a Sitges el mes de juny del 1985.
El primer és el perill de la reduplicació, el segon, de la imitació. Entenem per bilingüisme no un polilingüisme reduït a dos, sinó l’equivalència de dues llengües en pla d’igualtat en una nació determinada.
Si el bilingüisme es redueix a posar els cartells en dues llengües i a gastar en tot el doble de temps, d’espai i de diners, a la llarga resulta una complicació inútil que acabarà eliminant-se. No es poden donar les informacions necessàries per una torre de control aeri en les cinc llengües del món. Com a arma política en un determinat moment, com és ara el que travessa Catalunya, pot ser una iniciativa imperiosa, però molt perillosa si no s’és conscient que és provisòria, per arribar a la llengua pròpia de cada país, que és la que li dóna la seva identitat; encara que hi puguin i hi hagi d’haver altres llengües complementàries o subsidiàries, però no en el mateix pla. Hi ha quelcom de forçat en igualitarisme lingüístic. Cada home és únic i així ho és cada llengua. En tots els documents oficials des dels temps més antics una llengua és l’original i les altres les traduccions. En cas de conflicte d’interpretació és l’original el que compta. L’anglès és més potent que el tàmil, però a Tamilnadu no hi ha de ser en pla d’igualtat, encara que en abstracte i per a les relacions internacionals sigui més important. Però, repeteixo: el bilingüisme no es pot reduir a cartells en les estacions, noms de carrer i llistes de preus en restaurants i altres establiments, ha de ser quelcom més que simple reduplicació.
El segon i més insidiós perill, i relacionat amb el primer, és la imitació. Avui en dia en el món occidental i entre els seus colonitzats encara es parla de països en via de desenvolupament, entenent per això el que els països industrialment i monetàriament menys potents imitin els altres (com si n’hi hagués per a tots). Si tot el món fos “desenvolupat” com els Estats Units, en dos anys no quedarien arbres sobre el planeta i en pocs anys més s’esgotarien totes les reserves petrolieres. Però amb la ideologia del desenvolupament incloem també la ideologia nefasta de creure que hi ha llengües desenvolupades i altres que estan encara en vies de desenvolupament, és a dir, per arribar a llur maduresa perquè no tenen termes tècnics per a expressar conceptes científics. I això dóna un complex d’inferioritat deleteri que després es converteix en inferioritat vera. Si tot el que les llengües minoritàries han de fer és imitar les més potents (perquè s’hi fan els negocis o les relacions de poder), no haurem guanyat altra cosa que augmentar el poder i el domini del colonialisme lingüístic, que com més clients tingui en llengües dependents (colonitzades) millor serà. La idea de les grans llengües mundials i dels petits dialectes pertany encara a la mentalitat colonialista fins a la primera guerra mundial.
No oblidem que una llengua és quelcom més que un mitjà d’informació. És un mitjà de comunicació i molt més encara, el símbol de la identitat d’un poble (i d’una persona).
Dit d’una altra manera: si les llengües minoritàries no tenen res a dir, que pleguin; si sols saben imitar i traduir és que han perdut llur vitalitat i estan condemnades a morir tard o d’hora. No oblidem que hi ha llengües que han desaparegut del món i que aquelles que tenien alguna cosa a dir han perdurat i àdhuc ressucitat quan han estat enfonsades. La cosa important és tenir alguna cosa a dir que vertaderament contribueixi a la complexitat o al color de la vida. Tothom sap que es parla bé un idioma estranger quan ja no es tradueix del propi, sinó que es pensa-i crea-en l’altre idioma. Jo veig en les dites llengües minoritàries precisament una funció de salvar el món del monoformisme en què caurem si ens deixem dominar pel complex tecnocràtic de la modernitat.
Llur vocació, paradoxalment, és cabalment la de salvar la situació mundial, veïna d’esdevenir irrespirable per la seva monotonia i igualitarisme cultural. Com ens ho faríem si en una simfonia suprimíssim tots els “re bemoll” i en un albafet eliminéssim la “i” perquè són minoritaris?
I aquí penso no sols en la funció del poetes o dels pensadors, sinó també en la del poble que encara parla a partir de les entranyes del seu sentir i no imita el que es diu a les grans ciutats o repeteix el que ha vist i oït a la televisió. Doblant “Dallas” al català no es fa pas gaire ni per la cultura catalana ni per la llengua. Els esclaus besaven la mà de llurs patrons, que, a més de fer-los treballar, els protegien.
Ara bé, per tenir alguna cosa a dir, s’ha de viure de les pròpies arrels, s’ha de ser creatiu.Tots els estímuls de fora que vulgueu, però la inspiració ha de ser pròpia. Ha de sorgir del contacte amb l’esperit de la Terra, dels Déus, dels Homes i no perquè s’imita o es tradueix. No es poden servir dos senyors, el consumisme, la industrialització, el monopoli monetarista i la creativitat, la identitat, la llengua pròpia. Desenganyem-nos, ni el dòlar parla castellà ni la ciència física el català. Si la vida es redueix a finances i a física nuclear val més que siguem realistes i a Occident aprenguem anglès. Per a dir i repetir les mateixes coses en català, romanès o malaialam veritablement no val la pena. El perill del bilingüisme és que ens comprin perquè afalaguem la nostra vanitat i restem cofois perquè llegim” prohibit fixar cartells” (sic) o Coca-cola s’anuncii en català. Deia Chesterton que amb l’esperanto no es pot ni pregar Déu ni fer l’amor. No crec que tampoc hom pugui entusiasmar-se ni enfurismar-se. I sense geni no es fa res.
Que no se’m malentengui. Jo no defenso pas que cada poble es tanqui en la seva llengua, ni que només en sapiguem una. Defenso que parlar vol dir quelcom més que traduir i imitar; defenso que la vitalitat d’una llengua –índex màxim de la identitat d’un poble- rau en la seva creativitat, en la perspectiva amb què veu el món, en la manifestació única, l’epifania, si voleu, del misteri de la realitat. Aquí rau la font de la joia."
Etiquetes: Una llengua / Una cultura
Etiquetes: Música
Tangerine Dream - Mothers of rain
Etiquetes: Beatus ille / relaxing sounds / clàssica
Etiquetes: Llibres i cultura , Psicologia
Etiquetes: Beatus ille / relaxing sounds / clàssica
Copyright 2009 - Els beneficis de la lluna