Món de reflexos

L'ésser va ballar pel seu Laberint, a través del món dels seus reflexos, ballava com un infant monstruós, ballava com un monstruós pare de si mateix, ballava com un déu monstruós pel cosmos dels seus reflexos. Però de sobte va aturar la seva dansa, es va quedar de peu, rígid; va arraulir-se, va mirar fixament, i amb ell van arraulir-se i van fixar la mirada els seus reflexos: mentre ballava, l'ésser havia vist, entre els reflexos ballarins, uns éssers que no ballaven i no eren els reflexos que l'obeïen. La donzella, reflectida com l'ésser arraulit, s'estava dreta, immòbil, nua, amb els cabells llargs i negres, entre els éssers arraulits, que eren pertot arreu, davant d'ella, al seu costat, darrere d'ella; així com també ell era pertot, davant d'ella, al seu costat, darrere seu. La donzella no s'atrevia a moure's, tenia la mirada clavada en l'ésser que s'arraulia al seu costat, el que tenia més a prop. Ella sabia que només n'hi havia un, d'ésser arrupit, que els altres éssers arrupits eren reflexos, però no sabia qui era l'ésser i no el seu reflex.

  
[...]

El Minotaure es va incorporar. Era imponent. De sobte comprenia que hi havia alguna cosa més que minotaures. El seu món s'havia duplicat. Va veure reflectits pertot arreu els ulls, la boca, els cabells llargs i negres, que queien per sobre les espatlles, va veure la pell blanca, el coll, els pits, la panxa, el ventre, les cuixes, i com tot s'enllaçava i es comunicava. Es va moure cap a ella. Ella va allunyar-se d'ell, mentre que en una altra banda s'hi apropava. Ell la va perseguir pel Laberint, ella fugia. Era com si un vent tempestuós hagués fet un garbuix de minotaures i donzelles, que giraven en remolí separant-se, entrellaçant-se i xocant entre ells, i quan la donzella li va caure als braços, quan ell de sobte va sentir el seu cos, la carn càlida i amarada de suor, i no el vidre dur que havia sentit fins ara, va comprendre -en la mesura que es pot parlar de comprendre tractant-se del Minotaure- que fins ara havia viscut en un món en què només hi havia minotaures, cadascun d'ells tancat en una presó de vidre, i de cop sentia un altre cos, sentia una altra carn. La donzella va esmunyir-se, ell no s'hi va oposar.

Ella va recular, mirant-lo amb els seus ulls grossos, i quan ell va començar a ballar, la donzella va començar a ballar, i amb ells van ballar els seus reflexos. Ell ballava la seva deformitat, ella ballava la seva bellesa, ell ballava la seva joia per haver-la trobada, ella ballava la seva por per haver estat trobada, ell ballava el seu alliberament, i ella ballava el seu destí, ell ballava el seu deler, ella ballava la seva curiositat, ell ballava el seu apropament i ella ballava el seu refús, ell ballava el seu endinsar-se, ella ballava la seva abraçada. Van ballar com van ballar els seus reflexos, i ell no es va adonar que la prenia, tampoc no podia pas saber que la matava, ja que no sabia què era la vida i què la mort.

Fragment de Minotaure, de Friedrich Dürrenmatt
Traducció d'Ignasi Pàmies
Col·lecció Alabatre, 21. LaBreu edicions, 2010

Dostoievski i Nietzsche

El descubrimiento de Dostoievski por parte de Nietzsche

L'assaig de Fuster

Joan Fuster és l'escriptor i pensador més considerable de les generacions sorgides després de la guerra civil. Amb el temps s'ha convertit en tot un referent per a la cultura catalana. La figura de Joan Fuster sempre m'ha intrigat, sempre he volgut saber-ne més, de l'escriptor universal de Sueca. Això m'ha portat, al llarg de la vida, a llegir algun dels seus llibres, que no són altra cosa que enriquiment cultural per a un mateixa.

Em preguntava com era possible que un home llegira tant com ell, com va poder assolir tanta cultura, com va sorgir aquell esperit universal i cultíssim i també quins van ser els seus referents. Així doncs, m'interessava investigar, llegir i informar-me sobre Fuster, sobre la complexitat del seus pensaments i idees. Volia aprendre més, en definitiva, de l'assagista, del pensador i de l'intel·lectual més important de la cultura catalana en el segle XX, en la qual tant ha influït i que ha aconseguit cohesionar. Saber-ne i conéixer-ne més, de Fuster, era un deure patriòtic com a valencià i amant de la meua cultura.

L'obra de Fuster és diversa: assaig, aforisme, problemes culturals i polítics del País Valencià, monografies... Els anys cinquanta són clau: es publica Les originalitats (1956) i El descrèdit de la realitat (1955). Fuster començava la seua carrera d'assagista. En l'última plana de Les originalitats Fuster posa clar com cal entendre la singularitat, no com la voluntat de ser diferent o distingir-se, sinó com la voluntat de ser el que un és (Iborra, 1982: 56). D'altra banda, si als cinquanta apareixen obres on se centra en qüestions estètiques i literàries, als seixanta dominen les preocupacions sociològiques i polítiques: Combustible per a falles (1967) i sobretot, Nosaltres els valencians i El Pais valenciano (ambdós de 1962). Nosaltres els valencians constitueix un assaig penetrant, una mena de discurs del mètode per als valencians.

Fuster donà importància a la lectura no perquè és un mitja de formació personal, sinó una experiència que contribueix en la constitució de la personalitat; ha llegit per espavilar-se, per no "mamar-se el dit", per aguditzar el seu judici dels homes (Iborra, 1982: 94). El cogito fusterià queda reduït a un cogito comú perquè implica tots els homes i afirma que tots som únics. Del fet de ser irrepetibles fa la pedra angular del seu humanisme. L'humanisme de Fuster té diverses influències, Montaigne n'és un exemple, de fet Fuster el declara com el "patró i mestre del gènere" (Iborra, 1982: 41). Ha estat al costat dels clàssics, com són el propi Montaigne, Voltaire, Diderot..., i ha circulat entre els grans assagistes del segle XX: Valéry, Bertrand Russell, etc. Un aspecte que critica Fuster és el narcisisme pretensiós de l'home, i és que el progrés no només s'aconsegueix gràcies a realitzacions genials, sinó també a coses menors. L'humanisme de Fuster doncs valora virtuts modestes, que ell considera les veritablement insòlites.

L'assaig fusterià naix de l'examen de consciència que fa sobre qualsevol tema, el critica, el reprèn, el retoca... Amb aquesta fórmula es podria resumir gairebé tota l'obra de Fuster (Iborra 1982: 25). Les característiques d'aquest assaig són el racionalisme i l'escepticisme. L'escriptor de Sueca no està convençut de res, no fer-ho així seria tindre prejudicis. Els escèptics, diu Fuster, són persones raonables i enraonades; l'escepticisme és l'únic correctiu per combatre la fanatització i la badoqueria. El racionalisme constitueix altra premissa del seu humanisme: la raó és l'únic camí per encarar-se amb els problemes de l'home.

Pel que fa a l'estil, aquest és amé, intel·ligent, agut i sarcàstic (Iborra, 1982: 16). L'obra de Fuster fa gala d'un criticisme escèptic i d'un humor corrosiu, també hi destaca la ironia i la metàfora. La seua escriptura és clara, el que vol és fer-se llegir; utilitza mots corrents de llengua comuna. A més a més, evita si pot l'eufemisme, de la mateixa forma substitueix un mot abstracte per altre de concret i corrent. Escriu perquè es tracta d'un procés d'autoexamen i amb la intenció de dur la seua reflexió a un terreny de comunicació amb els altres (Crespo, 1999: 29). Els textos de Fuster van de l'anècdota a les idees, del fet quotidià a un discurs més general.

En definitiva, l'assaig fusterià és divers i tracta temes tant humans com culturals. Llegir Fuster és endinsar-se dins la ment d'un intel·lectual humanista, racionalista i escèptic; que no es casa amb ningú, d'un liberal i nacionalista (en la mesura que el nacionalisme espanyol li ha obligat a ser-ho). Aquest assaig és tota una lliçó, tot un aprenentatge cultural. Llegir-lo significa aprendre, significa comprendre més l'home i el complicat món que l'envolta. Al cap i a la fi, el seu assaig humanista ens serveix precisament per a sentir-nos més humans.

Bibliografia:

Enciclopèdia catalana. “Joan Fuster i Ortells”. http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0028550&BATE=Joan%2520Fuster%2520i%2520Ortells 

IBORRA, Josep (1982): Fuster portàtil. Edicions Tres i Quatre. València. 

FUSTER, Joan. Edició a cura d'Isidre Crespo. (1999). Raons i paraules. Biblioteca Hermes; Clàssics catalans.

El poder corromp?

Imaginem que existeixen unes persones que manen de tot i de tots, que tenen el poder total i absolut a l'abast de la mà, una mena d'oligarquia. Exerceixen el poder per llinatge, per sang blava, per la gràcia de Déu, per un colp d'estat en el seu dia o fins i tot per haver sigut elegits democràticament anys enrere. Són reis absoluts, tsars, dictadors... Gent ufanosa i corrompuda. El poble, fart de l'explotació i de l'abús, comença a organitzar-se i prendre consciència d'allò que els està succeint. Unes poques persones d'aquest "poble" (dels obrers, dels súbdits, dels esclaus...) siga pel seu tarannà siga per altra cosa, es converteixen en els guies de tots, i a poc a poc seran els seus líders. Comença la revolució, la revolta per enderrocar el poder, per enderrocar la supèrbia i l'avarícia, els injustos privilegis d'uns pocs. Els líders convencen totes les persones que poden per tal de ser com més gent millor. La rebel·lió és un fet i esclata la guerra. Els rebels obtindran la cobejada victòria, no sense deixar rius de sang i de cadàvers; propis i de l'enemic. Unes normes, amb les quals tothom està d'acord, serà la base de la convivència i del nou sistema d'aquesta societat. Una bandera, uns colors i uns símbols seran els comuns. En aquests primers temps tots se sentiran alegres i cofois de la fita aconseguida. A poc a poc les normes es van modificant, tot d'una manera molt subtil. El comportament dels anomenats líders (tot  i que sempre hi ha un líder suprem) també canvia, fins i tot es barallen pel poder. La societat aparentment ideal que s'havia creat no és tan bona com semblava, tots se n'adonen però callen. Res no s'entén, sembla una traïció. És massa tard i ja no hi ha remei. Ja no recorden si abans de la revolució vivien millor o pitjor, segurament tot devia ser igual. El poble de nou torna a estar subjugat, ja no serveixen les normes, cap serveix.


Sembla, al capdavall, que aquells primers governants no eren tan diferents com els de després. El poder ha fet iguals aquests líders als d'abans. A més a més tots dos tipus de líders, encara que ideològicament oposats, podrien ser col·legues i fer acords junts. I sempre han sigut iguals aquesta gent? Imagine que no, que és el poder el que fa canviar de parer tots aquests rebels i revolucionaris. Ells han canviat les normes, han capgirat els ideals, han corromput la pròpia idea original, i tot en benefici propi i d'uns quants llepaires. A més totalment convençuts d'estar i de continuar en possessió de la veritat com si encara defensaren el mateix de sempre, moralment recolzats i justificats. Però la vida no ha canviat per als de sempre, el poble continua passant-ho malament i la riquesa se l'emporta un reduït nombre de persones. Això sí, sempre que cal són utilitzats una i altra vegada. Existiria la possibilitat d'una altra rebel·lió més? I tant, però si el poder torna a recaure en poques persones o en una sola, la història probablement es repetiria. 
I la guerra i els milers de morts d'un i altre bàndol? Els d'abans, els de després, els de sempre... Tot és inútil i més si vides humanes han de morir en virtut d'un supòsit futur millor (això del futur millor pensen els revolucionaris i pensarien els contrarevolucionaris). L'home es pot corrompre, ho hem d'acceptar. A qualsevol li diuen: "ací tens un estat, un país, és teu, pots tindre allò que vulgues, etc." És una situació aparentment propícia perquè els instints més baixos i amagats isquen a la llum. No hi ha llei ni justícia, tú fas i desfàs. No sé si algú podria contenir-se anys i anys. Almenys jo no ho tinc clar. Em fa por posar-me en el cas perquè segurament jo mateixa acabaria corromput. Tot depén les circumstàncies, tot depén de la forma de govern. Amb açò no estic afirmant només que l'ésser humà, en determinades ocasions puga esdevenir roí i mesquí (que també), si no que jo mateix em pose d'exemple. No és un "ells, els éssers humans", és un "nosaltres els éssers humans". Fins i tot podria ser un "jo", sense ficar-me dins del conjunt d'humans i imaginant que són tots bondadosos,  deixem-los a part ara; afirme que almenys jo no tindria clares aquestes qüestions.

Òbviament tota aquesta cavil·lació té un motiu: la lectura fa pocs dies de La rebel·lió dels animals d'Orwell. I no sé com, encara que al llibre no tenia massa a veure, arribe de tant en tant a la reflexió i al debat intern sobre els límits de la bondat i, en aquest cas també, de la integritat; la franja (insignificant o no, depenent de les condicions o de l'entorn) entre el bé i el mal. Sembla que és un tema que m'interessa força, i per açò mateix m'ha agradat moltíssim un altre dels llibres que he llegit últimament: Crim i Càstig. Crec que no exagere si dic que és una de les millors lectures que he tingut oportunitat de llegir, de sentir, de gaudir. Però, de la mateixa forma que acaba la pel·lícula Conan el bàrbar (extraordinària banda sonora per cert) això, això és una altra història. 

L'enemic dels valencians

Fa uns dies va passar per les meues mans algun que altre diari de Las Provincias. Per avorriment vaig fer una ullada a un d'aquests exemplars d'agost. Vaig veure el resultat d'una enquesta que havien fet a la pàgina web del diari. Posava el següent:

"70 %. No a la financiación catalana de Acció Cultural. La mayoría de los lectores de lasprovincias.es rechaza que Acció Cultural del País Valencià reciba financiación de Cataluña. Los argumentos de más del 70% de los votantes se centran en la incoherencia de que una comunidad autónoma done fondos a una entidad de otra región, especialmente, cuando esta se dedica a la defensa de una lengua y una cultura que los críticos consideran ajena. Con más de cien entradas, es una de las noticias más leídas y comentadas de la página web".

Em pregunte qui seran aquests "crítics". Es referiran als mateixos votants de l'enquesta? A professionals? A l'art de jutgar i avaluar les coses? Simplement  són els que critiquen? 

Clar, com va a rebre Acció Cultural finançament de Catalunya! Acció Cultural és una entitat que defensa una llengua i cultura alienes... Què podem tindre en comú valencians i catalans? Res! Amb els catalans no compartim res, per a nosaltres els catalans són com els asturians, extremenys o madrilenys, tant se val. 

No esperava altra cosa d'aquest diari, tampoc no m'estranya que siga una de les notícies més llegides i comentades, ja els va bé crear polèmica del no-res. S'ha de mantenir de tant en tant la flama anticatalana, ja siga a Canal 9 o als diaris. Els valencians no només hem d'estar distrets, també ens hem de sentir enfadats i amb ganes de gresca i enrenou. És més fàcil controlar la gent des de l'odi vers un enemic comú. Els nostres dos minuts d'odi (com a la novel·la 1984 d'Orwell) equivalen a les notícies contra el nostre enemic; de vegades convé que estiguem irritats i per tant, accionar aquest mecanisme de l'odi. Hem d'estar alerta, que ens recorden com de gasius, pocavergonyes i malparits que són aquests catalans. Algun dia vindran i acabaran !con nuestras señas de identidad! Tot pura propaganda. Quin enfilall de mentides i necieses. La majoria de valencians fan un front comú contra un enemic inexistent. Quina pèrdua de temps i d'energia... S'enfronten -millor dit els fan enfrontar-se- al nostre (al seu) Goldstein particular.

Bovarisme

Fotograma de la pel·lícula Madame Bovary (1949) de Vincente Minelli, amb Jennifer Jones i Louis Jordan.

Se entiende por bovarismo el estado de insatisfacción crónica de una persona, producido por el contraste entre sus ilusiones y aspiraciones (a menudo desproporcionadas respecto a sus propias posibilidades) y la realidad, que suele frustrarlas. El término fue utilizado por primera vez por el filósofo francés Jules de Gaultier en su estudio Le Bovarysme, la psychologie dans l’œuvre de Flaubert (1892), en el que se refiere a la novela Madame Bovary de Gustave Flaubert, en concreto a la figura de su protagonista, Emma Bovary, que se ha convertido en el prototipo de la insatisfacción conyugal. Aunque el término bovarismo no está recogido en el Diccionario de la Real Academia Española tiene un uso relativamente frecuente en obras ensayísticas y figura en diccionarios de Psicología.

El Bovarisme, en termes psicològics, consisteix en una alteració del sentit de la realitat per la qual una persona es considera una altra que no és. Aquest terme psicològic l’introduí Jules de Gaultier. El terme prové de la novel·la Madame Bovary.

En termes més “generals”, el Bovarisme fa referència a l’estat d’insatisfacció crònica d’una persona produït pel contrast entre les seves il·lusions i aspiracions (que generalment són desproporcionades anvers les seves pròpies possibilitats) amb la realitat.

Això es pot trobar clarament en el personatge d’Emma Bovary. Emma és un personatge que ha llegit moltes novel·les romàntiques i que se li ha ficat al cap que l’home de la seva vida ha de ser i actuar com aquells de les novel·les romàntiques (ha de ser valent, romàntic, ha d’estar disposat a donar la vida per ella, etc). Per això quan coneix a Charles Bovary se n'enamora, ja que Charles és diferent dels (pocs) homes que ha conegut i és metge, cosa que pot recordar-li a un d’aquells herois de les seves novel·les.

Una altra mostra del seu elevat romanticisme i del fet que no toca gaire de peus a terra es pot trobar quan fa els preparatius per al casament, on demana al seu pare que “el casori fos celebrat a mitjanit a la lluor de les torxes”, tot i que al final el seu pare es nega.

Els primers dies després del casament, Emma i Charles eren, ambdós, relativament feliços, però després, i aquí ve l’anomenat “Bovarisme”, Emma se sent decebuda perquè veu que Charles no és, ni de lluny, un home romàntic com els d’aquells llibres. Aquest sentiment de decepció es veu agreujat pel fet que Charles no s’adona del que li passa a ella. Emma, després, culpa a Charles de la seva desil·lusió i decepció, malgrat que és ella l’única culpable, car pretén que altres solucionin la seva vida quan és ella la que l’ha de solucionar. Aquesta situació es va repetint cada cop més, fins al punt que Emma culpa de tot allò dolent que li passa a Charles.

Més endavant, quan ella i Charles són convidats al castell del marqués d’Andrevilliers, Emma torna a “enamorar-se” d’un home que li sembla que és com els seus herois; el vell duc de Laverdière. Aquest diu haver estat amant de Maria Antonieta i haver viscut a al Cort. És a dir, semblava ser un d’aquells cavallers amb els que havia somiat Emma, i quan ha de marxar s’entristeix perquè ha de deixar aquell luxe que la rodejava. És a dir, en aquest capítol tornem a veure una nova mostra de “Bovarisme”, ja que Emma, una noia de pagès, vol estar en un món que no li toca, torna a tenir unes il·lusions que topen amb la realitat que ella pot aconseguir.

Es constata que el “Bovarisme” està extret del personatge d’Emma, un personatge que pretén que la seva realitat sigui com les històries romàntiques que ha llegit. Això fa que al topar-se amb la realitat, que és molt inferior a les seves expectatives, quedi decebuda. És a aquest sentiment que se l’anomena “Bovarisme” i que el pot veure i viure qualsevol. És pot interpretar que és un pensament o forma de ser molt “romàntica” i que els que la pateixen cerquen un amor platònic però no és ben bé això.

Fora d’aquesta novel·la, el “Bovarisme” es podria aplicar a El Quixot en alguns moments, ja que Emma Bovary està inspirat en aquest mític personatge de Cervantes. Com en el cas d’Emma, el Quixot també ha llegit massa llibres i espera que la realitat sigui com allò que ha llegit.

http://es.wikipedia.org/wiki/Bovarismo

http://ca.wikipedia.org/wiki/Bovarisme 

Ser Joan Fuster

Fa uns dies que he acabat de llegir aquest llibre que em va deixar el professor de valencià, i que, a més a més, inclou un dvd.

Es podria dir que el llibre Ser Joan Fuster és una mena de biografia de l'escriptor de Sueca. Diverses persones, sobretot amics, reflexionen sobre la vida i obra de Fuster a través de les preguntes que se'ls realitzen. Raimon, Jordi Pujol, Max Cahner, Eliseu Climent... Així com gent que res te a veure amb aquell món intel·lectual; ara recorde, per exemple, la seua veïna. Ha sigut enriquidor conèixer de més a prop aquest autor del que tant s'ha parlat, es parla i (tant de bo siga així) es parlarà; almenys al País Valencià i a Catalunya. Joan Fuster no va ser un escriptor qualsevol, bé, ni tan sols la definició d'escriptor és del tot correcta, no és que no ho siga però simplement es queda curta. Fuster va ser escriptor, filòsof, periodista, il·lustrat del segle XX; un intel·lectual. Perquè més enllà de les qüestions polítiques, Fuster ha escrit de forma exquisida molts llibres que poc tenen a veure amb aquest tema. De segur que si haguera nascut a França, Fuster seria més reconegut (i conegut) com un dels més grans.
M'ha cridat l'atenció aquelles converses que es feien fins a la matinada en casa de Fuster, tot l'enriquiment cultural que hauran obtingut els amics i companys que allà es reunien. Com també m'ha sorprés la quantitat de llibres que hi haurien a sa casa, i per tant, tots els que haurà llegit. A més a més, és estrany com una persona sorgida del no res puga assolir tanta cultura i ser la persona que ha sigut Fuster, sense cap referent, simplement llegint, pensant, escrivint. I quasi sense viatjar, des de Sueca.

D'altra banda, el DVD és una visió general de la seua vida i un recull d'aquestes entrevistes del llibre. Gràcies a aquest material he pogut veure aquella mítica i emocionant manifestació de suport cap a Fuster, després que li posaren una bomba a sa casa. Allò va ser a Castelló, i suposava també una reivindicació cap a la nostra llengua, cap a la unitat cultural.

És una llàstima, tal com es diu al llibre, que els seus pensaments i idees no tingueren reflex en la política. Que la transició al nostre territori, d'alguna forma fóra un fracàs. No ja de formar la seua visió completa de la nostra unitat, però sí que els valencians a hores d'ara estiguem de la forma que estem, justament com ell va preveure. És una vergonya tot plegat, llengua, cultura, mitjans de comunicació, la dreta, l'esquerra... Tot. No sé si em queda esperança, com tampoc si a Fuster li'n quedaria si visquera encara. Les coses han de canviar, i molt. Ja no parle dels PPCC, sinó que els valencians recuperem la nostra identitat, saber d'on venim, el que ha passat i està passant en realitat; fora de canal nou i de l'ambient folklòric que per desgràcia ha esdevingut una cosa normalíssima i totalment valenciana.

En qualsevol cas, pitjor seria encara si el referent de Joan Fuster no estiguera d'alguna forma a la ment de molts, molt pitjor si ell no haguera existit o no haguera fet la tasca tan impressionant pel nostre poble.

Pense que no hi ha millor forma d'acabar aquesta entrada al bloc, que amb el final del seu discurs a Castelló l'any 1982.

"Venim a Castelló el 1982 a ratificar el sentit unitari d’irreductible catalanitat que inspirà les normes, venim a Castelló a proclamar en veu ben alta que contra les maniobres hostils al nostre idioma que hi ha en marxa, el poble valencià conscient alçarà la resistència més decidida i més clara.

Ací el que ha de quedar clar és que el valencià, el català que parlem al País Valencià, és encara una llengua postergada o pitjor, perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folklòric, i no! Ací hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua, per la supervivència de la llengua, pels drets de la llengua.

Bo és que ara, vosaltres i jo, escriptors i lectors, mestres i alumnes, sabuts i poble, ho reconeguem, i que reconeguem que no hi ha altra eixida possible. Personalment crec que no tot es una qüestió de divergència d’ortografies. En realitat, o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai!"

Més informació:

http://es.wikipedia.org/wiki/Joan_Fuster

http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Fuster