"Els llibres són el meu alé, la meua vida i el meu futur".
Fiodor Dostoievski
Típica conversa a València
És esgotador les converses que de tant en tant tinc sobre aquesta llengua amb la qual ara escric: el valencià, el català, si el valencià és una llengua pròpia, etc, etc. És una cosa que passa sovint a València. A vegades simplement em callaria i no faria per enraonar, no porta enlloc. L'altre dia li vaig dir a una persona el que anava a estudiar (filologia catalana), després d'obrir la boca a causa de la sorpresa va dir: "ah si?". Per a ella, no cal dir-ho, eren llengües diferents, o no? "Pues potser el valencià vinga del català bueno vale, però també el català ve del llatí, i que?" [sic]. Per descomptat no és de les persones més radicals que et pugues trobar a la ciutat. D'altra banda, sembla que tenia la idea fixa que estudiant aquesta carrera havia de ser professor de valencià sí o sí, i d'ací no la treies, era com un consol... Quan jo no tinc gens clar que vulga ser-ho o tinga eixa vocació. En fi, la típica conversa... Quedà clar que la seua llengua era el valencià, i que podia tindre alguna cosa a veure amb el català (una remota possibilitat) fa segles, vaja com que ara en l'actualitat no venia al cas. No vaig insistir gaire amb les meues idees, a voltes puntualitzava i assentia. I ara és quan passe succintament a explicar la vertadera cara d'aquesta gent que tant vol el valencià, la seua llengua pròpia.
És curiós que si tant la defensen envers el català, no ho facen tant quan se la compara amb el castellà; no, això és una altra cosa... Sorprenent, per no dir una altra paraula, resulta que la majoria dels fills d'aquesta gent que suposadament tant estima la llengua, parlen castellà! És més, el parlen segurament perquè els pares no li han parlat amb aquesta llengua volguda. I no només això, sinó que a més aquests fills odien el valencià (conseqüència evident). La persona que havia posat d'exemple m'ho va comentar clarament, "amb el valencià a classe no pot, uf, l'odia". Fantàstic... Vergonya em donaria que si tinguera un fill (en un remot supòsit futur probablement pertanyent a la ciència-ficció...) odiara la meua llengua. En qualsevol cas sempre és millor no clavar-se ni dir res dels fills, s'ha de ser prudent; més que res perquè et poden dir allò de: "ay! com es nota que no tens fills ni saps el què és!", "si no tens fills no ho entens"... Efectivament, ací ja no tens escapatòria; doncs no escolte, no en tinc! I quan dic allò de no clavar-se en els fills no em referia al d'una persona en concret sinó al concepte "fills" en general. Sembla que si no en tens ja no pots parlar del tema, no tens ni idea. A més, la mare (generalment la mare) pel fet de ser-ho ja és superior a tú, té com una aura de veritat absoluta irrebatible, si no tens o no has tingut fills la teua vida és pobra i no té sentit! Suïcidem-nos! (fi de la ironia).
I probablement, totes aquelles persones tampoc no crec que es compren gaire llibres en català (valencià), aquest idioma tan amat i protegit de l'enemic. Què fan doncs per la llengua a part de queixar-se? Si no fóra pels qui realment la intentem utilitzar, pels qui sabem la llengua que parlem sense cap prejudici, sense els qui ells anomenen pejorativament "catalanistes"? Què seria de la llengua? Ni tan sols posant-nos en el cas d'acceptar que són coses totalment diferents (el català i el valencià), ni tan sols així, com es veu cada dia, la fan servir i la recolzen com toca. No cal calfar-se el cap perquè sempre trauen arguments inversemblants de la màniga.
Tanmateix, la veritat és i serà sempre la veritat, i faig de nou referència a 1984 (Orwell dixit), encara que siga una minoria qui tinga la veritat i existisca gent que intente canviar el passat per a modificar el present, per a falsejar-lo.
Tanmateix, la veritat és i serà sempre la veritat, i faig de nou referència a 1984 (Orwell dixit), encara que siga una minoria qui tinga la veritat i existisca gent que intente canviar el passat per a modificar el present, per a falsejar-lo.
"¿Qué esconde debajo de la cabeza?"
Cinc minuts han sigut prou per posar-me nerviós i tens... En definitiva per a indignar-me. Ja ho fan ells expressament perquè sentes aquestes sensacions, truques per telèfon, envies missatges de text, etc. Em referisc a un programa que fan en Antena 3 de matí, en aquell moment es tractava d'una mena de debat (tot i que semblava com: "tot el públic contra els convidats"). Els convidats, en aquest cas convidades, eren dues musulmanes, les quals duien al cap el típic vel que tanta polèmica ha suscitat últimament. Doncs bé, aquestes convidades van haver de suportar com podien l'odi (perquè no era una altra cosa) d'aquell públic; les declaracions anaven totes en un mateix sentit: "¿si estás en España porque llevas el velo?", "si estás en nuestro país quítatelo", "tienes que aceptar las reglas del país en el que vives", "el islam nos quiere conquistar", etc, etc. Tot aquest comportament, que tant sovint s'observa, em fa pensar més que mai en les poques ganes que tinc de pertànyer a la mateixa nacionalitat que la d'aquests cafres, incultes i retrògrads. Possiblement aquest últim pensament siga un error, perquè cada persona és com és sense dependre de la societat o l'estat on viu, qui sap. En fi, i jo no és que defense el vel, ni molt menys, però no cal ser molt cec per veure que aquest país no és el mateix que alguns musulmans (tampoc tots), ací se suposa que hi ha més llibertat, se'l poden posar o no. I tampoc parlaré ara sobre la discriminació de la dona a l'islam (cosa evident). Tanmateix, cap persona de les que hi havia al programa va dir que aquelles musulmanes que eren al plató havien de llevar-se el vel perquè és un signe discriminatori cap a la dona. La raó fonamental era, ja ho he dit, esteu a Espanya i per tant heu d'anar sense vel.
Possiblement, aquest públic acalorat no recorda l'article 16 de la Constitució d'aquest, el seu país. No recorda, no se'l sap, o simplement fa la seua interpretació (si és que fóra possible açò últim). L'article 16 diu clarament que a Espanya hi ha llibertat religiosa, que cap confessió tindrà caràcter estatal i que, fins i tot, es mantindran relacions de cooperació no només amb l'Església catòlica, sinó també amb la resta de confessions. D'altra banda, no he sentit ningú queixant-se de les monges... Què fan tapant-se tot el cap? "¿Qué esconde debajo de la cabeza?" (gran moment de l'APM). Vés tú a saber!
Tantíssimes vegades la veig passar
Cada dia pots admirar la beutat immortal, immortal perquè serà record per a sempre.
Com la cançó més provocadora i encisadora que hi pot haver, els malucs t'hipnotitzen i et captiven, es mouen amb un ritme constant, parsimoniós, calmós... És la dansa més antiga i més meravellosa.
Els té castanys, pèl-rojos, negres o rossos. I el sol del matí els enlluerna fent-los d'una esplendor quasi mística, inassolibles.
Tal vegada pugues captar la flaire d'aquests cabells sedosos en passar pel seu costat, com un moment cabdal, com tot instant en què sents que el cos es despulla i surt l'ànima més animal i a la vegada més amorosa, l'ànima que existeix només per amar-les, per a posseir-les i que et posseïsquen.
Vols olorar tant aquells cabells com el seu cos imaginat ja durant tota l'eternitat, maleïda eternitat.
I els ulls són d'un color especial per la llum solar, irrompen directament al cor que et batega desaforadament.
Naixerà aleshores un esguard tímid o potser de complicitat, qui sap si un lleuger somrís et farà considerar que estàs davant d'un àngel pel qual faries qualsevol cosa estúpida, qui sap si el somriure i l'expressió serà de superioritat i altivesa, és igual!
I els pits turgents, irremeiablement desitjosos, et confirmen que estàs del tot perdut si ella diu "vine".
I el que més et farà perdre quasi els estreps serà aquella blancor irresistible, blancor i claredat com el marbre, pal·lidesa que crida tant a la innocència i a la puresa, com a la viciositat més desproveïda de seny.
I durant uns segons, que volgueres perpetus, romandràs sota l'embruixament d'aquesta bella criatura.
El poder corromp?
Imaginem que existeixen unes persones que manen de tot i de tots, que tenen el poder total i absolut a l'abast de la mà, una mena d'oligarquia. Exerceixen el poder per llinatge, per sang blava, per la gràcia de Déu, per un colp d'estat en el seu dia o fins i tot per haver sigut elegits democràticament anys enrere. Són reis absoluts, tsars, dictadors... Gent ufanosa i corrompuda. El poble, fart de l'explotació i de l'abús, comença a organitzar-se i prendre consciència d'allò que els està succeint. Unes poques persones d'aquest "poble" (dels obrers, dels súbdits, dels esclaus...) siga pel seu tarannà siga per altra cosa, es converteixen en els guies de tots, i a poc a poc seran els seus líders. Comença la revolució, la revolta per enderrocar el poder, per enderrocar la supèrbia i l'avarícia, els injustos privilegis d'uns pocs. Els líders convencen totes les persones que poden per tal de ser com més gent millor. La rebel·lió és un fet i esclata la guerra. Els rebels obtindran la cobejada victòria, no sense deixar rius de sang i de cadàvers; propis i de l'enemic. Unes normes, amb les quals tothom està d'acord, serà la base de la convivència i del nou sistema d'aquesta societat. Una bandera, uns colors i uns símbols seran els comuns. En aquests primers temps tots se sentiran alegres i cofois de la fita aconseguida. A poc a poc les normes es van modificant, tot d'una manera molt subtil. El comportament dels anomenats líders (tot i que sempre hi ha un líder suprem) també canvia, fins i tot es barallen pel poder. La societat aparentment ideal que s'havia creat no és tan bona com semblava, tots se n'adonen però callen. Res no s'entén, sembla una traïció. És massa tard i ja no hi ha remei. Ja no recorden si abans de la revolució vivien millor o pitjor, segurament tot devia ser igual. El poble de nou torna a estar subjugat, ja no serveixen les normes, cap serveix.
Sembla, al capdavall, que aquells primers governants no eren tan diferents com els de després. El poder ha fet iguals aquests líders als d'abans. A més a més tots dos tipus de líders, encara que ideològicament oposats, podrien ser col·legues i fer acords junts. I sempre han sigut iguals aquesta gent? Imagine que no, que és el poder el que fa canviar de parer tots aquests rebels i revolucionaris. Ells han canviat les normes, han capgirat els ideals, han corromput la pròpia idea original, i tot en benefici propi i d'uns quants llepaires. A més totalment convençuts d'estar i de continuar en possessió de la veritat com si encara defensaren el mateix de sempre, moralment recolzats i justificats. Però la vida no ha canviat per als de sempre, el poble continua passant-ho malament i la riquesa se l'emporta un reduït nombre de persones. Això sí, sempre que cal són utilitzats una i altra vegada. Existiria la possibilitat d'una altra rebel·lió més? I tant, però si el poder torna a recaure en poques persones o en una sola, la història probablement es repetiria.
I la guerra i els milers de morts d'un i altre bàndol? Els d'abans, els de després, els de sempre... Tot és inútil i més si vides humanes han de morir en virtut d'un supòsit futur millor (això del futur millor pensen els revolucionaris i pensarien els contrarevolucionaris). L'home es pot corrompre, ho hem d'acceptar. A qualsevol li diuen: "ací tens un estat, un país, és teu, pots tindre allò que vulgues, etc." És una situació aparentment propícia perquè els instints més baixos i amagats isquen a la llum. No hi ha llei ni justícia, tú fas i desfàs. No sé si algú podria contenir-se anys i anys. Almenys jo no ho tinc clar. Em fa por posar-me en el cas perquè segurament jo mateixa acabaria corromput. Tot depén les circumstàncies, tot depén de la forma de govern. Amb açò no estic afirmant només que l'ésser humà, en determinades ocasions puga esdevenir roí i mesquí (que també), si no que jo mateix em pose d'exemple. No és un "ells, els éssers humans", és un "nosaltres els éssers humans". Fins i tot podria ser un "jo", sense ficar-me dins del conjunt d'humans i imaginant que són tots bondadosos, deixem-los a part ara; afirme que almenys jo no tindria clares aquestes qüestions.
Òbviament tota aquesta cavil·lació té un motiu: la lectura fa pocs dies de La rebel·lió dels animals d'Orwell. I no sé com, encara que al llibre no tenia massa a veure, arribe de tant en tant a la reflexió i al debat intern sobre els límits de la bondat i, en aquest cas també, de la integritat; la franja (insignificant o no, depenent de les condicions o de l'entorn) entre el bé i el mal. Sembla que és un tema que m'interessa força, i per açò mateix m'ha agradat moltíssim un altre dels llibres que he llegit últimament: Crim i Càstig. Crec que no exagere si dic que és una de les millors lectures que he tingut oportunitat de llegir, de sentir, de gaudir. Però, de la mateixa forma que acaba la pel·lícula Conan el bàrbar (extraordinària banda sonora per cert) això, això és una altra història.
L'enemic dels valencians
Fa uns dies va passar per les meues mans algun que altre diari de Las Provincias. Per avorriment vaig fer una ullada a un d'aquests exemplars d'agost. Vaig veure el resultat d'una enquesta que havien fet a la pàgina web del diari. Posava el següent:
"70 %. No a la financiación catalana de Acció Cultural. La mayoría de los lectores de lasprovincias.es rechaza que Acció Cultural del País Valencià reciba financiación de Cataluña. Los argumentos de más del 70% de los votantes se centran en la incoherencia de que una comunidad autónoma done fondos a una entidad de otra región, especialmente, cuando esta se dedica a la defensa de una lengua y una cultura que los críticos consideran ajena. Con más de cien entradas, es una de las noticias más leídas y comentadas de la página web".
Em pregunte qui seran aquests "crítics". Es referiran als mateixos votants de l'enquesta? A professionals? A l'art de jutgar i avaluar les coses? Simplement són els que critiquen?
Clar, com va a rebre Acció Cultural finançament de Catalunya! Acció Cultural és una entitat que defensa una llengua i cultura alienes... Què podem tindre en comú valencians i catalans? Res! Amb els catalans no compartim res, per a nosaltres els catalans són com els asturians, extremenys o madrilenys, tant se val.
No esperava altra cosa d'aquest diari, tampoc no m'estranya que siga una de les notícies més llegides i comentades, ja els va bé crear polèmica del no-res. S'ha de mantenir de tant en tant la flama anticatalana, ja siga a Canal 9 o als diaris. Els valencians no només hem d'estar distrets, també ens hem de sentir enfadats i amb ganes de gresca i enrenou. És més fàcil controlar la gent des de l'odi vers un enemic comú. Els nostres dos minuts d'odi (com a la novel·la 1984 d'Orwell) equivalen a les notícies contra el nostre enemic; de vegades convé que estiguem irritats i per tant, accionar aquest mecanisme de l'odi. Hem d'estar alerta, que ens recorden com de gasius, pocavergonyes i malparits que són aquests catalans. Algun dia vindran i acabaran !con nuestras señas de identidad! Tot pura propaganda. Quin enfilall de mentides i necieses. La majoria de valencians fan un front comú contra un enemic inexistent. Quina pèrdua de temps i d'energia... S'enfronten -millor dit els fan enfrontar-se- al nostre (al seu) Goldstein particular.
La trampa del bilingüisme
Savies paraules de Raimon Panikkar:
"Dos pensaments voldria repetir dels que vaig desenvolupar en el discurs de clausura del recent Seminari Internacional sobre Llengües Minoritàries i Educació, celebrat a Sitges el mes de juny del 1985.
El primer és el perill de la reduplicació, el segon, de la imitació. Entenem per bilingüisme no un polilingüisme reduït a dos, sinó l’equivalència de dues llengües en pla d’igualtat en una nació determinada.
Si el bilingüisme es redueix a posar els cartells en dues llengües i a gastar en tot el doble de temps, d’espai i de diners, a la llarga resulta una complicació inútil que acabarà eliminant-se. No es poden donar les informacions necessàries per una torre de control aeri en les cinc llengües del món. Com a arma política en un determinat moment, com és ara el que travessa Catalunya, pot ser una iniciativa imperiosa, però molt perillosa si no s’és conscient que és provisòria, per arribar a la llengua pròpia de cada país, que és la que li dóna la seva identitat; encara que hi puguin i hi hagi d’haver altres llengües complementàries o subsidiàries, però no en el mateix pla. Hi ha quelcom de forçat en igualitarisme lingüístic. Cada home és únic i així ho és cada llengua. En tots els documents oficials des dels temps més antics una llengua és l’original i les altres les traduccions. En cas de conflicte d’interpretació és l’original el que compta. L’anglès és més potent que el tàmil, però a Tamilnadu no hi ha de ser en pla d’igualtat, encara que en abstracte i per a les relacions internacionals sigui més important. Però, repeteixo: el bilingüisme no es pot reduir a cartells en les estacions, noms de carrer i llistes de preus en restaurants i altres establiments, ha de ser quelcom més que simple reduplicació.
El segon i més insidiós perill, i relacionat amb el primer, és la imitació. Avui en dia en el món occidental i entre els seus colonitzats encara es parla de països en via de desenvolupament, entenent per això el que els països industrialment i monetàriament menys potents imitin els altres (com si n’hi hagués per a tots). Si tot el món fos “desenvolupat” com els Estats Units, en dos anys no quedarien arbres sobre el planeta i en pocs anys més s’esgotarien totes les reserves petrolieres. Però amb la ideologia del desenvolupament incloem també la ideologia nefasta de creure que hi ha llengües desenvolupades i altres que estan encara en vies de desenvolupament, és a dir, per arribar a llur maduresa perquè no tenen termes tècnics per a expressar conceptes científics. I això dóna un complex d’inferioritat deleteri que després es converteix en inferioritat vera. Si tot el que les llengües minoritàries han de fer és imitar les més potents (perquè s’hi fan els negocis o les relacions de poder), no haurem guanyat altra cosa que augmentar el poder i el domini del colonialisme lingüístic, que com més clients tingui en llengües dependents (colonitzades) millor serà. La idea de les grans llengües mundials i dels petits dialectes pertany encara a la mentalitat colonialista fins a la primera guerra mundial.
No oblidem que una llengua és quelcom més que un mitjà d’informació. És un mitjà de comunicació i molt més encara, el símbol de la identitat d’un poble (i d’una persona).
Dit d’una altra manera: si les llengües minoritàries no tenen res a dir, que pleguin; si sols saben imitar i traduir és que han perdut llur vitalitat i estan condemnades a morir tard o d’hora. No oblidem que hi ha llengües que han desaparegut del món i que aquelles que tenien alguna cosa a dir han perdurat i àdhuc ressucitat quan han estat enfonsades. La cosa important és tenir alguna cosa a dir que vertaderament contribueixi a la complexitat o al color de la vida. Tothom sap que es parla bé un idioma estranger quan ja no es tradueix del propi, sinó que es pensa-i crea-en l’altre idioma. Jo veig en les dites llengües minoritàries precisament una funció de salvar el món del monoformisme en què caurem si ens deixem dominar pel complex tecnocràtic de la modernitat.
Llur vocació, paradoxalment, és cabalment la de salvar la situació mundial, veïna d’esdevenir irrespirable per la seva monotonia i igualitarisme cultural. Com ens ho faríem si en una simfonia suprimíssim tots els “re bemoll” i en un albafet eliminéssim la “i” perquè són minoritaris?
I aquí penso no sols en la funció del poetes o dels pensadors, sinó també en la del poble que encara parla a partir de les entranyes del seu sentir i no imita el que es diu a les grans ciutats o repeteix el que ha vist i oït a la televisió. Doblant “Dallas” al català no es fa pas gaire ni per la cultura catalana ni per la llengua. Els esclaus besaven la mà de llurs patrons, que, a més de fer-los treballar, els protegien.
Ara bé, per tenir alguna cosa a dir, s’ha de viure de les pròpies arrels, s’ha de ser creatiu.Tots els estímuls de fora que vulgueu, però la inspiració ha de ser pròpia. Ha de sorgir del contacte amb l’esperit de la Terra, dels Déus, dels Homes i no perquè s’imita o es tradueix. No es poden servir dos senyors, el consumisme, la industrialització, el monopoli monetarista i la creativitat, la identitat, la llengua pròpia. Desenganyem-nos, ni el dòlar parla castellà ni la ciència física el català. Si la vida es redueix a finances i a física nuclear val més que siguem realistes i a Occident aprenguem anglès. Per a dir i repetir les mateixes coses en català, romanès o malaialam veritablement no val la pena. El perill del bilingüisme és que ens comprin perquè afalaguem la nostra vanitat i restem cofois perquè llegim” prohibit fixar cartells” (sic) o Coca-cola s’anuncii en català. Deia Chesterton que amb l’esperanto no es pot ni pregar Déu ni fer l’amor. No crec que tampoc hom pugui entusiasmar-se ni enfurismar-se. I sense geni no es fa res.
Que no se’m malentengui. Jo no defenso pas que cada poble es tanqui en la seva llengua, ni que només en sapiguem una. Defenso que parlar vol dir quelcom més que traduir i imitar; defenso que la vitalitat d’una llengua –índex màxim de la identitat d’un poble- rau en la seva creativitat, en la perspectiva amb què veu el món, en la manifestació única, l’epifania, si voleu, del misteri de la realitat. Aquí rau la font de la joia."
