Imaginem que existeixen unes persones que manen de tot i de tots, que tenen el poder total i absolut a l'abast de la mà, una mena d'oligarquia. Exerceixen el poder per llinatge, per sang blava, per la gràcia de Déu, per un colp d'estat en el seu dia o fins i tot per haver sigut elegits democràticament anys enrere. Són reis absoluts, tsars, dictadors... Gent ufanosa i corrompuda. El poble, fart de l'explotació i de l'abús, comença a organitzar-se i prendre consciència d'allò que els està succeint. Unes poques persones d'aquest "poble" (dels obrers, dels súbdits, dels esclaus...) siga pel seu tarannà siga per altra cosa, es converteixen en els guies de tots, i a poc a poc seran els seus líders. Comença la revolució, la revolta per enderrocar el poder, per enderrocar la supèrbia i l'avarícia, els injustos privilegis d'uns pocs. Els líders convencen totes les persones que poden per tal de ser com més gent millor. La rebel·lió és un fet i esclata la guerra. Els rebels obtindran la cobejada victòria, no sense deixar rius de sang i de cadàvers; propis i de l'enemic. Unes normes, amb les quals tothom està d'acord, serà la base de la convivència i del nou sistema d'aquesta societat. Una bandera, uns colors i uns símbols seran els comuns. En aquests primers temps tots se sentiran alegres i cofois de la fita aconseguida. A poc a poc les normes es van modificant, tot d'una manera molt subtil. El comportament dels anomenats líders (tot i que sempre hi ha un líder suprem) també canvia, fins i tot es barallen pel poder. La societat aparentment ideal que s'havia creat no és tan bona com semblava, tots se n'adonen però callen. Res no s'entén, sembla una traïció. És massa tard i ja no hi ha remei. Ja no recorden si abans de la revolució vivien millor o pitjor, segurament tot devia ser igual. El poble de nou torna a estar subjugat, ja no serveixen les normes, cap serveix.
Sembla, al capdavall, que aquells primers governants no eren tan diferents com els de després. El poder ha fet iguals aquests líders als d'abans. A més a més tots dos tipus de líders, encara que ideològicament oposats, podrien ser col·legues i fer acords junts. I sempre han sigut iguals aquesta gent? Imagine que no, que és el poder el que fa canviar de parer tots aquests rebels i revolucionaris. Ells han canviat les normes, han capgirat els ideals, han corromput la pròpia idea original, i tot en benefici propi i d'uns quants llepaires. A més totalment convençuts d'estar i de continuar en possessió de la veritat com si encara defensaren el mateix de sempre, moralment recolzats i justificats. Però la vida no ha canviat per als de sempre, el poble continua passant-ho malament i la riquesa se l'emporta un reduït nombre de persones. Això sí, sempre que cal són utilitzats una i altra vegada. Existiria la possibilitat d'una altra rebel·lió més? I tant, però si el poder torna a recaure en poques persones o en una sola, la història probablement es repetiria.
I la guerra i els milers de morts d'un i altre bàndol? Els d'abans, els de després, els de sempre... Tot és inútil i més si vides humanes han de morir en virtut d'un supòsit futur millor (això del futur millor pensen els revolucionaris i pensarien els contrarevolucionaris). L'home es pot corrompre, ho hem d'acceptar. A qualsevol li diuen: "ací tens un estat, un país, és teu, pots tindre allò que vulgues, etc." És una situació aparentment propícia perquè els instints més baixos i amagats isquen a la llum. No hi ha llei ni justícia, tú fas i desfàs. No sé si algú podria contenir-se anys i anys. Almenys jo no ho tinc clar. Em fa por posar-me en el cas perquè segurament jo mateixa acabaria corromput. Tot depén les circumstàncies, tot depén de la forma de govern. Amb açò no estic afirmant només que l'ésser humà, en determinades ocasions puga esdevenir roí i mesquí (que també), si no que jo mateix em pose d'exemple. No és un "ells, els éssers humans", és un "nosaltres els éssers humans". Fins i tot podria ser un "jo", sense ficar-me dins del conjunt d'humans i imaginant que són tots bondadosos, deixem-los a part ara; afirme que almenys jo no tindria clares aquestes qüestions.
Òbviament tota aquesta cavil·lació té un motiu: la lectura fa pocs dies de La rebel·lió dels animals d'Orwell. I no sé com, encara que al llibre no tenia massa a veure, arribe de tant en tant a la reflexió i al debat intern sobre els límits de la bondat i, en aquest cas també, de la integritat; la franja (insignificant o no, depenent de les condicions o de l'entorn) entre el bé i el mal. Sembla que és un tema que m'interessa força, i per açò mateix m'ha agradat moltíssim un altre dels llibres que he llegit últimament: Crim i Càstig. Crec que no exagere si dic que és una de les millors lectures que he tingut oportunitat de llegir, de sentir, de gaudir. Però, de la mateixa forma que acaba la pel·lícula Conan el bàrbar (extraordinària banda sonora per cert) això, això és una altra història.
