Broken Blossoms

• Títol original: Broken Blossoms
• Any: 1919
• Duració: 90 min.
• País: EEUU
• Director: D. W. Griffith
• Guió: D. W. Griffith i Thomas Burke
• Música: Pel·lícula muda
• Fotografia: G. W. Bitzer (B&W)
• Repartiment: Lilian Gish, Richard Barthelmess, Donald Crisp, Arthur Howard
• Productora: D. W. Griffith productions
• Gènere: Drama, romanç, melodrama, cinema mut.

A la filmoteca de València es va fer una presentació i col·loqui sobre Lliris romputs (Broken Blossoms), una oportunitat per a gaudir d'un tipus de cinema gens convencional. Javier Marzal reivindicà el paper del cinema i va afirmar que les pel·lícules no són per a veure al PC sinó en una pantalla gran; d'aquesta forma, tornaria un cert encant perdut. El problema, pense, és que hi ha pocs cinemes com la Filmoteca de València on projecten clàssics o pel·lícules mudes. Internet tindrà coses dolentes com tot, però gràcies a pàgines web i diverses recomanacions podem gaudir de grans pel·lícules a l'ordinador.

Aquest metratge de 1919 està considerat com una de les millors obres de Griffith juntament amb Intolerància (Intolerance) i El naixement d'una nació (The Birth of nation). No obstant això, en aquells anys la crítica va estar dividida: uns pensaven que era una gran pel·lícula mentre que altres afirmaven que era massa realista o excessivament tràgica. Açò devia ser per la mentalitat de l'època perquè vista avui la pel·lícula no és gens tràgica. I és que posteriorment, al llarg de la història del cinema, hem vist pel·lícules molt més tràgiques o violentes. Els nostres ulls s'han acostumat a veure escenes que aleshores serien impensables.

La pel·lícula naix dels contes Limehouse lights, el autor dels quals era Thomas Burke (concretament Lliris romputs està basada en el conte “The Chink and the Child”). Després Burke es sentiria molest amb els canvis que Griffith va introduir. Lliris Romputs tracta de la relació entre una dona blanca i un home oriental. Possiblement, d'aquesta manera és com Griffith volia refer la seua imatge i fer veure que ell no era racista, i és que El naixement d'una nació fou vista per gran part de la crítica com una concepció negativa vers els negres. Chen, el protagonista, una vegada instal·lat al districte de Limehouse (Londres), s'enamora d'una xica (Lucy), la qual és maltractada pel seu pare. Chen o “l'home groc” (anomenat així a la pel·lícula) la cuidarà i acaronarà i ella per fi coneixerà l'estima i la sensibilitat d'algú, per fi somriurà de forma natural i no artificial com ho feia davant del pare...

Compleix tots els tòpics d'un melodrama: una història senzilla d'entendre on els personatges tenen molt marcat el seu paper: la xica bondadosa, el xinés pacífic, el pare violent i fort... Al col·loqui es recordà encertadament la pel·lícula Alba (Sunrise) del director Murnau, per la semblança en el tractament dels personatges, la tendresa i sensibilitat. El film de Murnau destaca per la innocència i per ser un tant naïf, d'ací la comparació amb Lliris Romputs. Aquest podria ser un motiu pel qual molta gent avui en dia, tan deshumanitzats o insensibilitzats, no trobara sentit a aquestes històries. No obstant això, la grandesa de Lliris Romputs (o de Sunrise) rau precisament en cada primer pla, en cada mirada dels protagonistes, on el micromón creat pel film s'atura per admirar la bellesa d'un gest. Per a veure aquest tipus de pel·lícules doncs, cal estar d'alguna forma “preparat”, cal tenir una altra mentalitat, comprendre i extraure els matisos de cada imatge i expressió dels actors.

Un altre tret característic, pel que fa a la tècnica i l'estètica, és la il·luminació expressionista. L'expressionisme tingué la seua major esplendor uns anys més tard amb títols com Nosferatu o Metròpolis (film considerat per la UNESCO patrimoni de la humanitat). Així mateix, aquesta pel·lícula és una influència primordial en els films posteriors, per exemple en els soviètics dels anys vint i que tothom considera obres mestres del seté art. 

Sens dubte, els moments privilegiats d'aquest director segueixen entre els més bells del cinema, la història del qual no hauria sigut la mateixa sense Griffith.

Bibliografia:

• Pàgina de cinema Filmaffinity: filmaffinity.com. “Lirios rotos”: http://www.filmaffinity.com/es/film469437.html [Consulta: 27 novembre de 2010]
• Full amb informació del director i la pel·lícula facilitat per la Filmoteca de València, el qual es basa en:
• COZARINSKY, Edgardo. (1979). Permanencia de David Wark Griffith, en D.W. Griffith. Barcelona: Filmoteca Nacional de España.
• MARZAL FELICI, Javier. (1998). David Wark Griffith. Madrid: Cátedra.
• SARRIS, Andrew. (1968). The American Cinema. Traducció en D.W. Griffith. Barcelona: Filmoteca Nacional de España, 1979.

Món de reflexos

L'ésser va ballar pel seu Laberint, a través del món dels seus reflexos, ballava com un infant monstruós, ballava com un monstruós pare de si mateix, ballava com un déu monstruós pel cosmos dels seus reflexos. Però de sobte va aturar la seva dansa, es va quedar de peu, rígid; va arraulir-se, va mirar fixament, i amb ell van arraulir-se i van fixar la mirada els seus reflexos: mentre ballava, l'ésser havia vist, entre els reflexos ballarins, uns éssers que no ballaven i no eren els reflexos que l'obeïen. La donzella, reflectida com l'ésser arraulit, s'estava dreta, immòbil, nua, amb els cabells llargs i negres, entre els éssers arraulits, que eren pertot arreu, davant d'ella, al seu costat, darrere d'ella; així com també ell era pertot, davant d'ella, al seu costat, darrere seu. La donzella no s'atrevia a moure's, tenia la mirada clavada en l'ésser que s'arraulia al seu costat, el que tenia més a prop. Ella sabia que només n'hi havia un, d'ésser arrupit, que els altres éssers arrupits eren reflexos, però no sabia qui era l'ésser i no el seu reflex.

  
[...]

El Minotaure es va incorporar. Era imponent. De sobte comprenia que hi havia alguna cosa més que minotaures. El seu món s'havia duplicat.Va veure reflectits pertot arreu els ulls, la boca, els cabells llargs i negres, que queien per sobre les espatlles, va veure la pell blanca, el coll, els pits, la panxa, el ventre, les cuixes, i com tot s'enllaçava i es comunicava. Es va moure cap a ella. Ella va allunyar-se d'ell, mentre que en una altra banda s'hi apropava. Ell la va perseguir pel Laberint, ella fugia. Era com si un vent tempestuós hagués fet un garbuix de minotaures i donzelles, que giraven en remolí separant-se, entrellaçant-se i xocant entre ells, i quan la donzella li va caure als braços, quan ell de sobte va sentir el seu cos, la carn càlida i amarada de suor, i no el vidre dur que havia sentit fins ara, va comprendre -en la mesura que es pot parlar de comprendre tractant-se del Minotaure- que fins ara havia viscut en un món en què només hi havia minotaures, cadascun d'ells tancat en una presó de vidre, i de cop sentia un altre cos, sentia una altra carn. La donzella va esmunyir-se, ell no s'hi va oposar.

Ella va recular, mirant-lo amb els seus ulls grossos, i quan ell va començar a ballar, la donzella va començar a ballar, i amb ells van ballar els seus reflexos. Ell ballava la seva deformitat, ella ballava la seva bellesa, ell ballava la seva joia per haver-la trobada, ella ballava la seva por per haver estat trobada, ell ballava el seu alliberament, i ella ballava el seu destí, ell ballava el seu deler, ella ballava la seva curiositat, ell ballava el seu apropament i ella ballava el seu refús, ell ballava el seu endinsar-se, ella ballava la seva abraçada. Van ballar com van ballar els seus reflexos, i ell no es va adonar que la prenia, tampoc no podia pas saber que la matava, ja que no sabia què era la vida i què la mort.

Fragment de Minotaure, de Friedrich Dürrenmatt
Traducció d' Ignasi Pàmies
Col·lecció Alabatre, 21. LaBreu edicions, 2010

Dostoievski i Nietzsche

El descubrimiento de Dostoievski por parte de Nietzsche

L'assaig de Fuster

Joan Fuster és l'escriptor i pensador més considerable de les generacions sorgides després de la guerra civil. Amb el temps s'ha convertit en tot un referent per a la cultura catalana. La figura de Joan Fuster sempre m'ha intrigat, sempre he volgut saber-ne més, de l'escriptor universal de Sueca. Això m'ha portat, al llarg de la vida, a llegir algun dels seus llibres, que no són altra cosa que enriquiment cultural per a un mateixa.

Em preguntava com era possible que un home llegira tant com ell, com va poder assolir tanta cultura, com va sorgir aquell esperit universal i cultíssim i també quins van ser els seus referents. Així doncs, m'interessava investigar, llegir i informar-me sobre Fuster, sobre la complexitat del seus pensaments i idees. Volia aprendre més, en definitiva, de l'assagista, del pensador i de l'intel·lectual més important de la cultura catalana en el segle XX, en la qual tant ha influït i que ha aconseguit cohesionar. Saber-ne i conéixer-ne més, de Fuster, era un deure patriòtic com a valencià i amant de la meua cultura.

L'obra de Fuster és diversa: assaig, aforisme, problemes culturals i polítics del País Valencià, monografies... Els anys cinquanta són clau: es publica Les originalitats (1956) i El descrèdit de la realitat (1955). Fuster començava la seua carrera d'assagista. En l'última plana de Les originalitats Fuster posa clar com cal entendre la singularitat, no com la voluntat de ser diferent o distingir-se, sinó com la voluntat de ser el que un és (Iborra, 1982: 56). D'altra banda, si als cinquanta apareixen obres on se centra en qüestions estètiques i literàries, als seixanta dominen les preocupacions sociològiques i polítiques: Combustible per a falles (1967) i sobretot, Nosaltres els valencians i El Pais valenciano (ambdós de 1962). Nosaltres els valencians constitueix un assaig penetrant, una mena de discurs del mètode per als valencians.

Fuster donà importància a la lectura no perquè és un mitja de formació personal, sinó una experiència que contribueix en la constitució de la personalitat; ha llegit per espavilar-se, per no "mamar-se el dit", per aguditzar el seu judici dels homes (Iborra, 1982: 94). El cogito fusterià queda reduït a un cogito comú perquè implica tots els homes i afirma que tots som únics. Del fet de ser irrepetibles fa la pedra angular del seu humanisme. L'humanisme de Fuster té diverses influències, Montaigne n'és un exemple, de fet Fuster el declara com el "patró i mestre del gènere" (Iborra, 1982: 41). Ha estat al costat dels clàssics, com són el propi Montaigne, Voltaire, Diderot..., i ha circulat entre els grans assagistes del segle XX: Valéry, Bertrand Russell, etc. Un aspecte que critica Fuster és el narcisisme pretensiós de l'home, i és que el progrés no només s'aconsegueix gràcies a realitzacions genials, sinó també a coses menors. L'humanisme de Fuster doncs valora virtuts modestes, que ell considera les veritablement insòlites.

L'assaig fusterià naix de l'examen de consciència que fa sobre qualsevol tema, el critica, el reprèn, el retoca... Amb aquesta fórmula es podria resumir gairebé tota l'obra de Fuster (Iborra 1982: 25). Les característiques d'aquest assaig són el racionalisme i l'escepticisme. L'escriptor de Sueca no està convençut de res, no fer-ho així seria tindre prejudicis. Els escèptics, diu Fuster, són persones raonables i enraonades; l'escepticisme és l'únic correctiu per combatre la fanatització i la badoqueria. El racionalisme constitueix altra premissa del seu humanisme: la raó és l'únic camí per encarar-se amb els problemes de l'home.

Pel que fa a l'estil, aquest és amé, intel·ligent, agut i sarcàstic (Iborra, 1982: 16). L'obra de Fuster fa gala d'un criticisme escèptic i d'un humor corrosiu, també hi destaca la ironia i la metàfora. La seua escriptura és clara, el que vol és fer-se llegir; utilitza mots corrents de llengua comuna. A més a més, evita si pot l'eufemisme, de la mateixa forma substitueix un mot abstracte per altre de concret i corrent. Escriu perquè es tracta d'un procés d'autoexamen i amb la intenció de dur la seua reflexió a un terreny de comunicació amb els altres (Crespo, 1999: 29). Els textos de Fuster van de l'anècdota a les idees, del fet quotidià a un discurs més general.

En definitiva, l'assaig fusterià és divers i tracta temes tant humans com culturals. Llegir Fuster és endinsar-se dins la ment d'un intel·lectual humanista, racionalista i escèptic; que no es casa amb ningú, d'un liberal i nacionalista (en la mesura que el nacionalisme espanyol li ha obligat a ser-ho). Aquest assaig és tota una lliçó, tot un aprenentatge cultural. Llegir-lo significa aprendre, significa comprendre més l'home i el complicat món que l'envolta. Al cap i a la fi, el seu assaig humanista ens serveix precisament per a sentir-nos més humans.

Bibliografia:

Enciclopèdia catalana. “Joan Fuster i Ortells”. http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0028550&BATE=Joan%2520Fuster%2520i%2520Ortells 

IBORRA, Josep (1982): Fuster portàtil. Edicions Tres i Quatre. València. 

FUSTER, Joan. Edició a cura d'Isidre Crespo. (1999). Raons i paraules. Biblioteca Hermes; Clàssics catalans.

Blanquet i Verdeta: un amor impossible

Plovia a bots i barrals, no solament em vaig adonar pel brogit de la pluja, sinó per la humitat produïda per les mans de qui em portava amunt i avall. Era la primera vegada que eixia de la fàbrica i em sentia emocionat, però també confús ja que tots els companys i amics que n'eixien mai no hi tornaven. Ens amuntonaven en caixes petites amb altres companys, eixíem d'allà a carretades i tancats amb pany i clau. Aquell dia gris em va tocar a la caixa amb quatre com jo (blancs) i quatre de colors varis. Això no era forma de tractar-nos, aquests humans no tenien cura de res. De mal grat arribàrem al nostre destí: una classe de segon de l'ESO. La nit fou llarga, cap de nosaltres sabia què féiem en eixe lloc i passàrem l'estona parlant de tot un poc. Tot anava bé, fins que dos dels meus companys començaren a alçar la veu més del compte, eren Vermell i Blavet, que no es posaven d'acord ni pel lloc on eixia el sol de matí. L'un que ara en la Tercera República tot anava millor, que el sistema educatiu era l'enveja de tot Europa i que des que açò era un país lliure i federal, cadascú podia fer camí com volguera sense fer mal ningú. Blavet suava tant que temia que es fonguera en qualsevol moment. Que si allò era un desori, que no hi havia dret que el nostre rei Felip estiguera treballant de forner a la fleca d'un barri com qualsevol altre, que Letizia s'haguera penedit de tot i que ara fóra anarquista, i que els seus fills foren republicans i comunistes; que la joventut no tenia valors i que aquest país era decent i s'hi vivia bé de veritat en èpoques passades. 

Ja feia anys i panys de les discussions d'eixe tipus i encara acostumava a haver-n'hi. 

Aquella primera nit ja em vaig fixar, mirant de cua d'ull, en la xicona tan ben plantada que hi havia penjada a la paret: la pissarra. De matí tots suportàvem les classes i els xiquets, i de nit parlàvem animadament, però jo cada vegada em fixava més i més en ella. Els nostres amics anaven desapareixent, justament per culpa de la pissarra, encara que no fóra la seua intenció. A voltes, quan tots dormien, em quedava amb ella parlant i parlant. Em va dir que feia molts anys era més feliç al bosc i que li agradava la natura i òbviament la gent que la cuidava i defensava. Li vaig dir que jo era d'eixos i possiblement Vermellet també, Blavet només presumia de defendre-la i aparençava cuidar-la. A la fi, a poc a poc, ens vam quedar sols.

Recordàvem sovint tots i cadascun dels nostres amics, em deia que era un guix molt simpàtic i agradable i ens féiem molta companyia. Ens baquejàvem de riure quan rememoràvem les vegades que Vermellet treia de polleguera Blavet. Però ja estàvem sols, i ens miràvem, i em va dir "et vull", i jo li vaig dir "et vull". Fa dies que els dos sabíem el nostre destí: ella es quedaria a classe molts anys i jo desapareixeria quan ella em fera pols. Tanmateix, volíem abraçar-nos i tocar-nos, encara que això significara la nostra separació.

Arribaren per fi eixos dies i els dos ens sentíem feliços. Ella mai havia sentit això per cap guix i jo estava boig per ella. Vàrem gaudir l'un de l'altre mentre els humans em feien servir. Sé que em moriria, però quina millor forma que abraçat a ella. I va arribar el dia en què veuria per última volta la meua Verdeta, i ella al seu Blanquet. Vaig anar desapareixent, a poc a poc em barrejava amb la pols de l'aire i anava caient a terra totalment esmicolat i desfet per la mà de l'home. I desfet de tristor em vaig acomiadar de Verdeta amb un petó dels meus: blanc i pur.

Rebaixes i consumisme

Com cada any pel gener, una multitud de gent es reuneix a València i a altres grans ciutats. No és cap manifestació a favor del transvasament de l'Ebre o en defensa de nuestras señas de identidad, amb paelles incloses. Es tracta..., de les rebaixes! 

Són les huit del matí i la gent ja es troba enfront de, per exemple, El Corte Inglés. Tots amuntegats davant de les portes automàtiques, junts, sense gaire respiració, amb les galtes apegades a l'aparador i amb por que el producte que u vol s'exhaurisca ràpidament. A l'altra banda, les dependentes i dependents esperen tremolosos i amb angoixa el moment de l'entrada. Estan ben proveïts de paciència i d'una molt bona preparació, mentalitzats per a vendre el que siga. Encara que estigues mirant alguna cosa sense voler res, ells vindran a preguntar si le puedo ayudar en algo, és la prova més evident que estan ben preparats. Tanmateix, a part de la paciència i estratègies diverses per fer gastar diners els clients, han fet un curs intensiu de psicologia i de tècniques de venda anomenat "qué hacer cuando el cliente se hace el sueco". Però també n'hi ha d'altres, com "qué hacer si el cliente le habla en esa especie de dialecto". Aquest curs dóna diverses opcions per a eixir d'aquesta situació tan incòmoda amb èxit: a) Ignórelo. b) Esta vez, hágase usted el sueco. c) Haga lo que pueda por entender. d) Si el cliente sigue sin hablar como Dios manda, llame a seguridad.

S'obrin les portes i sempre la mateixa imatge. Entre els depenents ja fan fins i tot apostes: "caurà la dona grossa", "no, cinc euros que l'home amb barret serà el primer a caure de tos". Finalment entra la gent i comença l'activitat frenètica que tots ja coneixem (i que molts evitem pel bé de la nostra salut mental i integritat física en particular, dret que ens garanteix la constitució però que en aquesta situació perilla el compliment). Els informatius de qualitat de la nostra terra (igual que els altres) encetaran les notícies amb tan important esdeveniment. 

Els mitjans de comunicació, la publicitat i la societat en general ens han acostumat a tindre més del que necessitem, fins a arribar a saturar-nos. Però nosaltres també ens hi hem deixat acostumar i gastem diners a voltes per gastar. La gràcia de les rebaixes es perd cada vegada més, igual que la del Nadal que comença a principi de desembre, o les mateixes falles que allà per febrer ja comencen a fer soroll. Les rebaixes ja no tenen gaire sentit perquè el consumisme pot amb tot: amb la il·lusió, amb l'alegria de comprar tal cosa... Tant se val, si al cap i a la fi durant l'any també et compraràs milers de coses, algunes de necessàries i la majoria d'innecessàries. També malacostumem els xiquets, comprant-los més del que realment puguen necessitar i convertint-los, al mateix temps, en futurs clients i víctimes del consumisme.

Hauríem de comprar amb trellat i ensenyar a comprar, encara que a tots ens agrada de tant en tant fer-nos o fer-li a algú un capritx. La conclusió ens diu el que tots sabem però que falta posar en pràctica, tot el que una ment mínimament intel·ligent necessita per a molts àmbits de la vida: trellat, educació, responsabilitat... Posem doncs en marxa tan evidents conductes, si no un dia açò ha de rebentar per algun lloc.