Els beneficis de la lluna: Ser Joan Fuster

Fa uns dies que he acabat de llegir aquest llibre que em va deixar el professor de valencià, i que, a més a més, inclou un dvd.

Es podria dir que el llibre Ser Joan Fuster és una mena de biografia de l'escriptor de Sueca. Diverses persones, sobretot amics, reflexionen sobre la vida i obra de Fuster a través de les preguntes que se'ls realitzen. Raimon, Jordi Pujol, Max Cahner, Eliseu Climent... Així com gent que res te a veure amb aquell món intel·lectual; ara recorde, per exemple, la seua veïna. Ha sigut enriquidor conèixer de més a prop aquest autor del que tant s'ha parlat, es parla i (tant de bo siga així) es parlarà; almenys al País Valencià i a Catalunya. Joan Fuster no va ser un escriptor qualsevol, bé, ni tan sols la definició d'escriptor és del tot correcta, no és que no ho siga però simplement es queda curta. Fuster va ser escriptor, filòsof, periodista, il·lustrat del segle XX; un intel·lectual. Perquè més enllà de les qüestions polítiques, Fuster ha escrit de forma exquisida molts llibres que poc tenen a veure amb aquest tema. De segur que si haguera nascut a França, Fuster seria més reconegut (i conegut) com un dels més grans.
M'ha cridat l'atenció aquelles converses que es feien fins a la matinada en casa de Fuster, tot l'enriquiment cultural que hauran obtingut els amics i companys que allà es reunien. Com també m'ha sorprés la quantitat de llibres que hi haurien a sa casa, i per tant, tots els que haurà llegit. A més a més, és estrany com una persona sorgida del no res puga assolir tanta cultura i ser la persona que ha sigut Fuster, sense cap referent, simplement llegint, pensant, escrivint. I quasi sense viatjar, des de Sueca.

D'altra banda, el DVD és una visió general de la seua vida i un recull d'aquestes entrevistes del llibre. Gràcies a aquest material he pogut veure aquella mítica i emocionant manifestació de suport cap a Fuster, després que li posaren una bomba a sa casa. Allò va ser a Castelló, i suposava també una reivindicació cap a la nostra llengua, cap a la unitat cultural.

És una llàstima, tal com es diu al llibre, que els seus pensaments i idees no tingueren reflex en la política. Que la transició al nostre territori, d'alguna forma fóra un fracàs. No ja de formar la seua visió completa de la nostra unitat, però sí que els valencians a hores d'ara estiguem de la forma que estem, justament com ell va preveure. És una vergonya tot plegat, llengua, cultura, mitjans de comunicació, la dreta, l'esquerra... Tot. No sé si em queda esperança, com tampoc si a Fuster li'n quedaria si visquera encara. Les coses han de canviar, i molt. Ja no parle dels PPCC, sinó que els valencians recuperem la nostra identitat, saber d'on venim, el que ha passat i està passant en realitat; fora de canal nou i de l'ambient folklòric que per desgràcia ha esdevingut una cosa normalíssima i totalment valenciana.

En qualsevol cas, pitjor seria encara si el referent de Joan Fuster no estiguera d'alguna forma a la ment de molts, molt pitjor si ell no haguera existit o no haguera fet la tasca tan impressionant pel nostre poble.

Pense que no hi ha millor forma d'acabar aquesta entrada al bloc, que amb el final del seu discurs a Castelló l'any 1982.

"Venim a Castelló el 1982 a ratificar el sentit unitari d’irreductible catalanitat que inspirà les normes, venim a Castelló a proclamar en veu ben alta que contra les maniobres hostils al nostre idioma que hi ha en marxa, el poble valencià conscient alçarà la resistència més decidida i més clara.

Ací el que ha de quedar clar és que el valencià, el català que parlem al País Valencià, és encara una llengua postergada o pitjor, perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folklòric, i no! Ací hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua, per la supervivència de la llengua, pels drets de la llengua.

Bo és que ara, vosaltres i jo, escriptors i lectors, mestres i alumnes, sabuts i poble, ho reconeguem, i que reconeguem que no hi ha altra eixida possible. Personalment crec que no tot es una qüestió de divergència d’ortografies. En realitat, o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai!"