Broken Blossoms



  • Títol original: Broken Blossoms
  • Any: 1919
  • Duració: 90 min.
  • País: EEUU
  • Director: D. W. Griffith
  • Guió: D. W. Griffith i Thomas Burke
  • Música: Pel·lícula muda
  • Fotografia: G. W. Bitzer (B&W)
  • Repartiment: Lilian Gish, Richard Barthelmess, Donald Crisp, Arthur Howard
  • Productora: D. W. Griffith productions
  • Gènere: Drama, romanç, melodrama, cinema mut.

A la filmoteca de València es va fer una presentació i col·loqui sobre Lliris romputs (Broken Blossoms), una oportunitat per a gaudir d'un tipus de cinema gens convencional. Javier Marzal reivindicà el paper del cinema i va afirmar que les pel·lícules no són per a veure al PC sinó en una pantalla gran; d'aquesta forma, tornaria un cert encant perdut. El problema, pense, és que hi ha pocs cinemes com la Filmoteca de València on projecten clàssics o pel·lícules mudes. Internet tindrà coses dolentes com tot, però gràcies a pàgines web i diverses recomanacions podem gaudir de grans pel·lícules a l'ordinador.
Aquest metratge de 1919 està considerat com una de les millors obres de Griffith juntament amb Intolerància (Intolerance) i El naixement d'una nació (The Birth of nation). No obstant això, en aquells anys la crítica va estar dividida: uns pensaven que era una gran pel·lícula mentre que altres afirmaven que era massa realista o excessivament tràgica. Açò devia ser per la mentalitat de l'època perquè vista avui la pel·lícula no és gens tràgica. I és que posteriorment, al llarg de la història del cinema, hem vist pel·lícules molt més tràgiques o violentes. Els nostres ulls s'han acostumat a veure escenes que aleshores serien impensables.
La pel·lícula naix dels contes Limehouse lights, el autor dels quals era Thomas Burke (concretament Lliris romputs està basada en el conte “The Chink and the Child”). Després Burke es sentiria molest amb els canvis que Griffith va introduir. Lliris Romputs tracta de la relació entre una dona blanca i un home oriental. Possiblement, d'aquesta manera és com Griffith volia refer la seua imatge i fer veure que ell no era racista, i és que El naixement d'una nació fou vista per gran part de la crítica com una concepció negativa vers els negres. Chen, el protagonista, una vegada instal·lat al districte de Limehouse (Londres), s'enamora d'una xica (Lucy), la qual és maltractada pel seu pare. Chen o “l'home groc” (anomenat així a la pel·lícula) la cuidarà i acaronarà i ella per fi coneixerà l'estima i la sensibilitat d'algú, per fi somriurà de forma natural i no artificial com ho feia davant del pare...

Compleix tots els tòpics d'un melodrama: una història senzilla d'entendre on els personatges tenen molt marcat el seu paper: la xica bondadosa, el xinés pacífic, el pare violent i fort... Al col·loqui es recordà encertadament la pel·lícula Alba (Sunrise) del director Murnau, per la semblança en el tractament dels personatges, la tendresa i sensibilitat. El film de Murnau destaca per la innocència i per ser un tant naïf, d'ací la comparació amb Lliris Romputs. Aquest podria ser un motiu pel qual molta gent avui en dia, tan deshumanitzats o insensibilitzats, no trobara sentit a aquestes històries. No obstant això, la grandesa de Lliris Romputs (o de Sunrise) rau precisament en cada primer pla, en cada mirada dels protagonistes, on el micromón creat pel film s'atura per admirar la bellesa d'un gest. Per a veure aquest tipus de pel·lícules doncs, cal estar d'alguna forma “preparat”, cal tenir una altra mentalitat, comprendre i extraure els matisos de cada imatge i expressió dels actors.
Un altre tret característic, pel que fa a la tècnica i l'estètica, és la il·luminació expressionista. L'expressionisme tingué la seua major esplendor uns anys més tard amb títols com Nosferatu o Metròpolis (film considerat per la UNESCO patrimoni de la humanitat). Així mateix, aquesta pel·lícula és una influència primordial en els films posteriors, per exemple en els soviètics dels anys vint i que tothom considera obres mestres del seté art. 
Sens dubte, els moments privilegiats d'aquest director segueixen entre els més bells del cinema, la història del qual no hauria sigut la mateixa sense Griffith.

Bibliografia:
  • Pàgina de cinema Filmaffinity: filmaffinity.com. “Lirios rotos”: http://www.filmaffinity.com/es/film469437.html [Consulta: 27 novembre de 2010]
  • Full amb informació del director i la pel·lícula facilitat per la Filmoteca de València, el qual es basa en:
    • COZARINSKY, Edgardo. (1979). Permanencia de David Wark Griffith, en D.W. Griffith. Barcelona: Filmoteca Nacional de España.
    • MARZAL FELICI, Javier. (1998). David Wark Griffith. Madrid: Cátedra.
    • SARRIS, Andrew. (1968). The American Cinema. Traducció en D.W. Griffith. Barcelona: Filmoteca Nacional de España, 1979.


Món de reflexos


L'ésser va ballar pel seu Laberint, a través del món dels seus reflexos, ballava com un infant monstruós, ballava com un monstruós pare de si mateix, ballava com un déu monstruós pel cosmos dels seus reflexos. Però de sobte va aturar la seva dansa, es va quedar de peu, rígid; va arraulir-se, va mirar fixament, i amb ell van arraulir-se i van fixar la mirada els seus reflexos: mentre ballava, l'ésser havia vist, entre els reflexos ballarins, uns éssers que no ballaven i no eren els reflexos que l'obeïen. La donzella, reflectida com l'ésser arraulit, s'estava dreta, immòbil, nua, amb els cabells llargs i negres, entre els éssers arraulits, que eren pertot arreu, davant d'ella, al seu costat, darrere d'ella; així com també ell era pertot, davant d'ella, al seu costat, darrere seu. La donzella no s'atrevia a moure's, tenia la mirada clavada en l'ésser que s'arraulia al seu costat, el que tenia més a prop. Ella sabia que només n'hi havia un, d'ésser arrupit, que els altres éssers arrupits eren reflexos, però no sabia qui era l'ésser i no el seu reflex.
  
[...]
El Minotaure es va incorporar. Era imponent. De sobte comprenia que hi havia alguna cosa més que minotaures. El seu món s'havia duplicat. Va veure reflectits pertot arreu els ulls, la boca, els cabells llargs i negres, que queien per sobre les espatlles, va veure la pell blanca, el coll, els pits, la panxa, el ventre, les cuixes, i com tot s'enllaçava i es comunicava. Es va moure cap a ella. Ella va allunyar-se d'ell, mentre que en una altra banda s'hi apropava. Ell la va perseguir pel Laberint, ella fugia. Era com si un vent tempestuós hagués fet un garbuix de minotaures i donzelles, que giraven en remolí separant-se, entrellaçant-se i xocant entre ells, i quan la donzella li va caure als braços, quan ell de sobte va sentir el seu cos, la carn càlida i amarada de suor, i no el vidre dur que havia sentit fins ara, va comprendre -en la mesura que es pot parlar de comprendre tractant-se del Minotaure- que fins ara havia viscut en un món en què només hi havia minotaures, cadascun d'ells tancat en una presó de vidre, i de cop sentia un altre cos, sentia una altra carn. La donzella va esmunyir-se, ell no s'hi va oposar.

Ella va recular, mirant-lo amb els seus ulls grossos, i quan ell va començar a ballar, la donzella va començar a ballar, i amb ells van ballar els seus reflexos. Ell ballava la seva deformitat, ella ballava la seva bellesa, ell ballava la seva joia per haver-la trobada, ella ballava la seva por per haver estat trobada, ell ballava el seu alliberament, i ella ballava el seu destí, ell ballava el seu deler, ella ballava la seva curiositat, ell ballava el seu apropament i ella ballava el seu refús, ell ballava el seu endinsar-se, ella ballava la seva abraçada. Van ballar com van ballar els seus reflexos, i ell no es va adonar que la prenia, tampoc no podia pas saber que la matava, ja que no sabia què era la vida i què la mort.



Fragment de Minotaure, de Friedrich Dürrenmatt
Traducció d'Ignasi Pàmies
Col·lecció Alabatre, 21. LaBreu edicions, 2010

Dostoievski i Nietzsche


L'assaig de Fuster

Joan Fuster és l'escriptor i pensador més considerable de les generacions sorgides després de la guerra civil. Amb el temps s'ha convertit en tot un referent per a la cultura catalana. La figura de Joan Fuster sempre m'ha intrigat, sempre he volgut saber-ne més, de l'escriptor universal de Sueca. Això m'ha portat, al llarg de la vida, a llegir algun dels seus llibres, que no són altra cosa que enriquiment cultural per a un mateixa.


Em preguntava com era possible que un home llegira tant com ell, com va poder assolir tanta cultura, com va sorgir aquell esperit universal i cultíssim i també quins van ser els seus referents. Així doncs, m'interessava investigar, llegir i informar-me sobre Fuster, sobre la complexitat del seus pensaments i idees. Volia aprendre més, en definitiva, de l'assagista, del pensador i de l'intel·lectual més important de la cultura catalana en el segle XX, en la qual tant ha influït i que ha aconseguit cohesionar. Saber-ne i conéixer-ne més, de Fuster, era un deure patriòtic com a valencià i amant de la meua cultura.



L'obra de Fuster és diversa: assaig, aforisme, problemes culturals i polítics del País Valencià, monografies... Els anys cinquanta són clau: es publica Les originalitats (1956) i El descrèdit de la realitat (1955). Fuster començava la seua carrera d'assagista. En l'última plana de Les originalitats Fuster posa clar com cal entendre la singularitat, no com la voluntat de ser diferent o distingir-se, sinó com la voluntat de ser el que un és (Iborra, 1982: 56). D'altra banda, si als cinquanta apareixen obres on se centra en qüestions estètiques i literàries, als seixanta dominen les preocupacions sociològiques i polítiques: Combustible per a falles (1967) i sobretot, Nosaltres els valencians i El Pais valenciano (ambdós de 1962). Nosaltres els valencians constitueix un assaig penetrant, una mena de discurs del mètode per als valencians.

Fuster donà importància a la lectura no perquè és un mitja de formació personal, sinó una experiència que contribueix en la constitució de la personalitat; ha llegit per espavilar-se, per no "mamar-se el dit", per aguditzar el seu judici dels homes (Iborra, 1982: 94). El cogito fusterià queda reduït a un cogito comú perquè implica tots els homes i afirma que tots som únics. Del fet de ser irrepetibles fa la pedra angular del seu humanisme. L'humanisme de Fuster té diverses influències, Montaigne n'és un exemple, de fet Fuster el declara com el "patró i mestre del gènere" (Iborra, 1982: 41). Ha estat al costat dels clàssics, com són el propi Montaigne, Voltaire, Diderot..., i ha circulat entre els grans assagistes del segle XX: Valéry, Bertrand Russell, etc. Un aspecte que critica Fuster és el narcisisme pretensiós de l'home, i és que el progrés no només s'aconsegueix gràcies a realitzacions genials, sinó també a coses menors. L'humanisme de Fuster doncs valora virtuts modestes, que ell considera les veritablement insòlites.
L'assaig fusterià naix de l'examen de consciència que fa sobre qualsevol tema, el critica, el reprèn, el retoca... Amb aquesta fórmula es podria resumir gairebé tota l'obra de Fuster (Iborra 1982: 25). Les característiques d'aquest assaig són el racionalisme i l'escepticisme. L'escriptor de Sueca no està convençut de res, no fer-ho així seria tindre prejudicis. Els escèptics, diu Fuster, són persones raonables i enraonades; l'escepticisme és l'únic correctiu per combatre la fanatització i la badoqueria. El racionalisme constitueix altra premissa del seu humanisme: la raó és l'únic camí per encarar-se amb els problemes de l'home.

Pel que fa a l'estil, aquest és amé, intel·ligent, agut i sarcàstic (Iborra, 1982: 16). L'obra de Fuster fa gala d'un criticisme escèptic i d'un humor corrosiu, també hi destaca la ironia i la metàfora. La seua escriptura és clara, el que vol és fer-se llegir; utilitza mots corrents de llengua comuna. A més a més, evita si pot l'eufemisme, de la mateixa forma substitueix un mot abstracte per altre de concret i corrent. Escriu perquè es tracta d'un procés d'autoexamen i amb la intenció de dur la seua reflexió a un terreny de comunicació amb els altres (Crespo, 1999: 29). Els textos de Fuster van de l'anècdota a les idees, del fet quotidià a un discurs més general.

En definitiva, l'assaig fusterià és divers i tracta temes tant humans com culturals. Llegir Fuster és endinsar-se dins la ment d'un intel·lectual humanista, racionalista i escèptic; que no es casa amb ningú, d'un liberal i nacionalista (en la mesura que el nacionalisme espanyol li ha obligat a ser-ho). Aquest assaig és tota una lliçó, tot un aprenentatge cultural. Llegir-lo significa aprendre, significa comprendre més l'home i el complicat món que l'envolta. Al cap i a la fi, el seu assaig humanista ens serveix precisament per a sentir-nos més humans.


Bibliografia:


IBORRA, Josep (1982):
Fuster portàtil. Edicions Tres i Quatre. València. 

FUSTER, Joan. Edició a cura d'Isidre Crespo. (1999).
Raons i paraules. Biblioteca Hermes; Clàssics catalans.

Blanquet i Verdeta: un amor impossible

Plovia a bots i barrals, no solament em vaig adonar pel brogit de la pluja, sinó per la humitat produïda per les mans de qui em portava amunt i avall. Era la primera vegada que eixia de la fàbrica i em sentia emocionat, però també confús, ja que tots els companys i amics que n'eixien mai no hi tornaven. Ens amuntonaven en caixes petites amb altres companys, eixíem d'allà a carretades i tancats amb pany i clau. Aquell dia gris em va tocar a la caixa amb quatre com jo (blancs) i quatre de colors varis. Això no era forma de tractar-nos, aquests humans no tenien cura de res. De mal grat arribàrem al nostre destí: una classe de segon de l'ESO. La nit fou llarga, cap de nosaltres sabia què féiem en eixe lloc i passàrem l'estona parlant de tot un poc. Tot anava bé, fins que dos dels meus companys començaren a alçar la veu més del compte, eren Vermell i Blavet, que no es posaven d'acord ni pel lloc on eixia el sol de matí. L'un que ara en la Tercera República tot anava millor, que el sistema educatiu era l'enveja de tot Europa i que des que açò era un país lliure i federal, cadascú podia fer camí com volguera sense fer mal ningú. Blavet suava tant que temia que es fonguera en qualsevol moment. Que si allò era un desori, que no hi havia dret que el nostre rei Felip estiguera treballant de forner a la fleca d'un barri com qualsevol altre, que Letizia s'haguera penedit de tot i que ara fora anarquista, i que els seus fills foren republicans i comunistes; que la joventut no tenia valors i que aquest país era decent i s'hi vivia bé de veritat en èpoques passades. 
Ja feia anys i panys de les discussions d'eixe tipus i encara acostumava a haver-n'hi. 

Aquella primera nit ja em vaig fixar, mirant de cua d'ull, en la xicona tan ben plantada que hi havia penjada a la paret: la pissarra. De matí tots suportàvem les classes i els xiquets, i de nit parlàvem animadament, però jo cada vegada em fixava més i més en ella. Els nostres amics anaven desapareixent, justament per culpa de la pissarra, encara que no fora la seua intenció. A voltes, quan tots dormien, em quedava amb ella parlant i parlant. Em va dir que feia molts anys era més feliç al bosc i que li agradava la natura i òbviament la gent que la cuidava i defensava. Li vaig dir que jo era d'eixos i possiblement Vermellet també, Blavet només presumia de defendre-la i aparençava cuidar-la. A la fi, a poc a poc, ens vam quedar sols.
Recordàvem sovint tots i cadascun dels nostres amics, em deia que era un guix molt simpàtic i agradable i ens féiem molta companyia. Ens baquejàvem de riure quan rememoràvem les vegades que Vermellet treia de polleguera Blavet. Però ja estàvem sols, i ens miràvem, i em va dir "et vull", i jo li vaig dir "et vull". Fa dies que els dos sabíem el nostre destí: ella es quedaria a classe molts anys i jo desapareixeria quan ella em fera pols. Tanmateix, volíem abraçar-nos i tocar-nos, encara que això significara la nostra separació.

Arribaren per fi eixos dies i els dos ens sentíem feliços. Ella mai havia sentit això per cap guix i jo estava boig per ella. Vàrem gaudir l'un de l'altre mentre els humans em feien servir. Sé que em moriria, però quina millor forma que abraçat a ella. I va arribar el dia en què veuria per última volta la meua Verdeta, i ella al seu Blanquet. Vaig anar desapareixent, a poc a poc em barrejava amb la pols de l'aire i anava caient a terra totalment esmicolat i desfet per la mà de l'home. I desfet de tristor em vaig acomiadar de Verdeta amb un petó dels meus: blanc i pur.

Rebaixes i consumisme



Com cada any pel gener, una multitud de gent es reuneix a València i a altres grans ciutats. No és cap manifestació a favor del transvasament de l'Ebre o en defensa de nuestras señas de identidad, amb paelles incloses. Es tracta..., de les rebaixes! 

Són les huit del matí i la gent ja es troba enfront de, per exemple, El Corte Inglés. Tots amuntegats davant de les portes automàtiques, junts, sense gaire respiració, amb les galtes apegades a l'aparador i amb por que el producte que u vol s'exhaurisca ràpidament. A l'altra banda, les dependentes i dependents esperen tremolosos i amb angoixa el moment de l'entrada. Estan ben proveïts de paciència i d'una molt bona preparació, mentalitzats per a vendre el que siga. Encara que estigues mirant alguna cosa sense voler res, ells vindran a preguntar si le puedo ayudar en algo, és la prova més evident que estan ben preparats. Tanmateix, a part de la paciència i estratègies diverses per fer gastar diners els clients, han fet un curs intensiu de psicologia i de tècniques de venda anomenat "qué hacer cuando el cliente se hace el sueco". Però també n'hi ha d'altres, com "qué hacer si el cliente le habla en esa especie de dialecto". Aquest curs dóna diverses opcions per a eixir d'aquesta situació tan incòmoda amb èxit: a) Ignórelo. b) Esta vez, hágase usted el sueco. c) Haga lo que pueda por entender. d) Si el cliente sigue sin hablar como Dios manda, llame a seguridad.

S'obrin les portes i sempre la mateixa imatge. Entre els depenents ja fan fins i tot apostes: "caurà la dona grossa", "no, cinc euros que l'home amb barret serà el primer a caure de tos". Finalment entra la gent i comença l'activitat frenètica que tots ja coneixem (i que molts evitem pel bé de la nostra salut mental i integritat física en particular, dret que ens garanteix la constitució però que en aquesta situació perilla el compliment). Els informatius de qualitat de la nostra terra (igual que els altres) encetaran les notícies amb tan important esdeveniment. 

Els mitjans de comunicació, la publicitat i la societat en general ens han acostumat a tindre més del que necessitem, fins a arribar a saturar-nos. Però nosaltres també ens hi hem deixat acostumar i gastem diners a voltes per gastar. La gràcia de les rebaixes es perd cada vegada més, igual que la del Nadal que comença a principi de desembre, o les mateixes falles que allà per febrer ja comencen a fer soroll. Les rebaixes ja no tenen gaire sentit perquè el consumisme pot amb tot: amb la il·lusió, amb l'alegria de comprar tal cosa... Tant se val, si al cap i a la fi durant l'any també et compraràs milers de coses, algunes de necessàries i la majoria d'innecessàries. També malacostumem els xiquets, comprant-los més del que realment puguen necessitar i convertint-los, al mateix temps, en futurs clients i víctimes del consumisme.

Hauríem de comprar amb trellat i ensenyar a comprar, encara que a tots ens agrada de tant en tant fer-nos o fer-li a algú un capritx. La conclusió ens diu el que tots sabem però que falta posar en pràctica, tot el que una ment mínimament intel·ligent necessita per a molts àmbits de la vida: trellat, educació, responsabilitat... Posem doncs en marxa tan evidents conductes, si no un dia açò ha de rebentar per algun lloc.

Silent Lucidity

No sé com se'm va poder oblidar aquesta gran cançó quan escrivia sobre els somnis lúcids...

Queensrÿche - Silent Lucidity


High Hopes

Infantesa i adolescència, temps que mai no tornaran. Un record que es idealitza pel pas dels dies, dels mesos, dels anys... Metàfores de tot el que perdem, de com el temps converteix en eternes les vivències passades i meravelloses, de la benvinguda a altres de noves. Imatges surrealistes i oníriques, probablement perquè alguns records ja semblen això: material oníric, somnis...

The grass was greener
The light was brighter
With friends surrounded
The nights of wonder...


Pink Floyd - High hopes


Allí donde solíamos gritar

Una de les cançons més addictives que he sentit en els últims anys... 


Love of Lesbian - Allí donde solíamos gritar

Capitalisme

"Quants pobres calen perquè hi haja un ric?"

Zygmunt Bauman

Llibres

"Els llibres són el meu alé, la meua vida i el meu futur". 

Fiodor Dostoievski

Típica conversa a València

És esgotador les converses que de tant en tant tinc sobre aquesta llengua amb la qual ara escric: el valencià, el català, si el valencià és una llengua pròpia, etc, etc. És una cosa que passa sovint a València. A vegades simplement em callaria i no faria per enraonar, no porta enlloc. L'altre dia li vaig dir a una persona el que anava a estudiar (filologia catalana), després d'obrir la boca a causa de la sorpresa va dir: "ah si?". Per a ella, no cal dir-ho, eren llengües diferents, o no? "Pues potser el valencià vinga del català bueno vale, però també el català ve del llatí, i que?" [sic]. Per descomptat no és de les persones més radicals que et pugues trobar a la ciutat. D'altra banda, sembla que tenia la idea fixa que estudiant aquesta carrera havia de ser professor de valencià sí o sí, i d'ací no la treies, era com un consol... Quan jo no tinc gens clar que vulga ser-ho o tinga eixa vocació. En fi, la típica conversa... Quedà clar que la seua llengua era el valencià, i que podia tindre alguna cosa a veure amb el català (una remota possibilitat) fa segles, vaja com que ara en l'actualitat no venia al cas. No vaig insistir gaire amb les meues idees, a voltes puntualitzava i assentia. I ara és quan passe succintament a explicar la vertadera cara d'aquesta gent que tant vol el valencià, la seua llengua pròpia.

És curiós que si tant la defensen envers el català, no ho facen tant quan se la compara amb el castellà; no, això és una altra cosa... Sorprenent, per no dir una altra paraula, resulta que la majoria dels fills d'aquesta gent que suposadament tant estima la llengua, parlen castellà! És més, el parlen segurament perquè els pares no li han parlat amb aquesta llengua volguda. I no només això, sinó que a més aquests fills odien el valencià (conseqüència evident). La persona que havia posat d'exemple m'ho va comentar clarament, "amb el valencià a classe no pot, uf, l'odia". Fantàstic... Vergonya em donaria que si tinguera un fill (en un remot supòsit futur probablement pertanyent a la ciència-ficció...) odiara la meua llengua. En qualsevol cas sempre és millor no clavar-se ni dir res dels fills, s'ha de ser prudent; més que res perquè et poden dir allò de: "ay! com es nota que no tens fills ni saps el què és!", "si no tens fills no ho entens"... Efectivament, ací ja no tens escapatòria; doncs no escolte, no en tinc! I quan dic allò de no clavar-se en els fills no em referia al d'una persona en concret sinó al concepte "fills" en general. Sembla que si no en tens ja no pots parlar del tema, no tens ni idea. A més, la mare (generalment la mare) pel fet de ser-ho ja és superior a tú, té com una aura de veritat absoluta irrebatible, si no tens o no has tingut fills la teua vida és pobra i no té sentit! Suïcidem-nos! (fi de la ironia).

I probablement, totes aquelles persones tampoc no crec que es compren gaire llibres en  català (valencià), aquest idioma tan amat i protegit de l'enemic. Què fan doncs per la llengua a part de queixar-se? Si no fóra pels qui realment la intentem utilitzar, pels qui sabem la llengua que parlem sense cap prejudici, sense els qui ells anomenen pejorativament "catalanistes"? Què seria de la llengua? Ni tan sols posant-nos en el cas d'acceptar que són coses totalment diferents (el català i el valencià), ni tan sols així, com es veu cada dia, la fan servir i la recolzen com toca. No cal calfar-se el cap perquè sempre trauen arguments inversemblants de la màniga. 

Tanmateix, la veritat és i serà sempre la veritat, i faig de nou referència a 1984 (Orwell dixit), encara que siga una minoria qui tinga la veritat i existisca gent que intente canviar el passat per a modificar el present, per a falsejar-lo.

"¿Qué esconde debajo de la cabeza?"

Cinc minuts han sigut prou per posar-me nerviós i tens... En definitiva per a indignar-me. Ja ho fan ells expressament perquè sentes aquestes sensacions, truques per telèfon, envies missatges de text, etc. Em referisc a un programa que fan en Antena 3 de matí, en aquell moment es tractava d'una mena de debat (tot i que semblava com: "tot el públic contra els convidats"). Els convidats, en aquest cas convidades, eren dues musulmanes, les quals duien al cap el típic vel que tanta polèmica ha suscitat últimament. Doncs bé, aquestes convidades van haver de suportar com podien l'odi (perquè no era una altra cosa) d'aquell públic; les declaracions anaven totes en un mateix sentit: "¿si estás en España porque llevas el velo?", "si estás en nuestro país quítatelo", "tienes que aceptar las reglas del país en el que vives", "el islam nos quiere conquistar", etc, etc. Tot aquest comportament, que tant sovint s'observa, em fa pensar més que mai en les poques ganes que tinc de pertànyer a la mateixa nacionalitat que la d'aquests cafres, incultes i retrògrads. Possiblement aquest últim pensament siga un error, perquè cada persona és com és sense dependre de la societat o l'estat on viu, qui sap. En fi, i jo no és que defense el vel, ni molt menys, però no cal ser molt cec per veure que aquest país no és el mateix que alguns musulmans (tampoc tots), ací se suposa que hi ha més llibertat, se'l poden posar o no. I tampoc parlaré ara sobre la discriminació de la dona a l'islam (cosa evident). Tanmateix, cap persona de les que hi havia al programa va dir que aquelles musulmanes que eren al plató havien de llevar-se el vel perquè és un signe discriminatori cap a la dona. La raó fonamental era, ja ho he dit, esteu a Espanya i per tant heu d'anar sense vel.

Possiblement, aquest públic acalorat no recorda l'article 16 de la Constitució d'aquest, el seu país. No recorda, no se'l sap, o simplement fa la seua interpretació (si és que fóra possible açò últim). L'article 16 diu clarament que a Espanya hi ha llibertat religiosa, que cap confessió tindrà caràcter estatal i que, fins i tot, es mantindran relacions de cooperació no només amb l'Església catòlica, sinó també amb la resta de confessions. D'altra banda, no he sentit ningú queixant-se de les monges... Què fan tapant-se tot el cap? "¿Qué esconde debajo de la cabeza?" (gran moment de l'APM). Vés tú a saber!

Pur i dur prejudici... no hi ha més, ni tan sols és cap lluita en benefici dels drets de la dona, aquesta vegada no ho era i potser la majoria de vegades no ho són. I m'agradaria saber perquè existeix gent que està en contra de l'islam però en canvi no ho està contra el catolicisme, al cap i a la fi continuen fent barbaritats i l'islam mateixa, dissortadament, es troba ancorat on es trobava el catolicisme fa quatre o cinc segles. En qualsevol cas, bé faria el món sencer de deixar a un costat les religions i pensar només en l'ésser humà, superar-se sense cap esperança mentidera ni sotmesos a cap deïtat per a una suposada i futura salvació. Cal llegir més Nietzsche... Bé, en realitat cal llegir més (en general) i no solament El codi Da Vinci.

Tantíssimes vegades la veig passar

Cada dia pots admirar la beutat immortal, immortal perquè serà record per a sempre. 

Com la cançó més provocadora i encisadora que hi pot haver, els malucs t'hipnotitzen i et captiven, es mouen amb un ritme constant, parsimoniós, calmós... És la dansa més antiga i més meravellosa.

Els té castanys, pèl-rojos, negres o rossos. I el sol del matí els enlluerna fent-los d'una esplendor quasi mística, inassolibles. 
Tal vegada pugues captar la flaire d'aquests cabells sedosos en passar pel seu costat, com un moment cabdal, com tot instant en què sents que el cos es despulla i surt l'ànima més animal i a la vegada més amorosa, l'ànima que existeix només per amar-les, per a posseir-les i que et posseïsquen. 
Vols olorar tant aquells cabells com el seu cos imaginat ja durant tota l'eternitat, maleïda eternitat. 

I els ulls són d'un color especial per la llum solar, irrompen directament al cor que et batega desaforadament. 
Naixerà aleshores un esguard tímid o potser de complicitat, qui sap si un lleuger somrís et farà considerar que estàs davant d'un àngel pel qual faries qualsevol cosa estúpida, qui sap si el somriure i l'expressió serà de superioritat i altivesa, és igual! 

I els pits turgents, irremeiablement desitjosos, et confirmen que estàs del tot perdut si ella diu "vine". 
I el que més et farà perdre quasi els estreps serà aquella blancor irresistible, blancor i claredat com el marbre, pal·lidesa que crida tant a la innocència i a la puresa, com a la viciositat més desproveïda de seny. 
I durant uns segons, que volgueres perpetus, romandràs sota l'embruixament d'aquesta bella criatura.

El poder corromp?


Imaginem que existeixen unes persones que manen de tot i de tots, que tenen el poder total i absolut a l'abast de la mà, una mena d'oligarquia. Exerceixen el poder per llinatge, per sang blava, per la gràcia de Déu, per un colp d'estat en el seu dia o fins i tot per haver sigut elegits democràticament anys enrere. Són reis absoluts, tsars, dictadors... Gent ufanosa i corrompuda. El poble, fart de l'explotació i de l'abús, comença a organitzar-se i prendre consciència d'allò que els està succeint. Unes poques persones d'aquest "poble" (dels obrers, dels súbdits, dels esclaus...) siga pel seu tarannà siga per altra cosa, es converteixen en els guies de tots, i a poc a poc seran els seus líders. Comença la revolució, la revolta per enderrocar el poder, per enderrocar la supèrbia i l'avarícia, els injustos privilegis d'uns pocs. Els líders convencen totes les persones que poden per tal de ser com més gent millor. La rebel·lió és un fet i esclata la guerra. Els rebels obtindran la cobejada victòria, no sense deixar rius de sang i de cadàvers; propis i de l'enemic. Unes normes, amb les quals tothom està d'acord, serà la base de la convivència i del nou sistema d'aquesta societat. Una bandera, uns colors i uns símbols seran els comuns. En aquests primers temps tots se sentiran alegres i cofois de la fita aconseguida. A poc a poc les normes es van modificant, tot d'una manera molt subtil. El comportament dels anomenats líders (tot  i que sempre hi ha un líder suprem) també canvia, fins i tot es barallen pel poder. La societat aparentment ideal que s'havia creat no és tan bona com semblava, tots se n'adonen però callen. Res no s'entén, sembla una traïció. És massa tard i ja no hi ha remei. Ja no recorden si abans de la revolució vivien millor o pitjor, segurament tot devia ser igual. El poble de nou torna a estar subjugat, ja no serveixen les normes, cap serveix.


Sembla, al capdavall, que aquells primers governants no eren tan diferents com els de després. El poder ha fet iguals aquests líders als d'abans. A més a més tots dos tipus de líders, encara que ideològicament oposats, podrien ser col·legues i fer acords junts. I sempre han sigut iguals aquesta gent? Imagine que no, que és el poder el que fa canviar de parer tots aquests rebels i revolucionaris. Ells han canviat les normes, han capgirat els ideals, han corromput la pròpia idea original, i tot en benefici propi i d'uns quants llepaires. A més totalment convençuts d'estar i de continuar en possessió de la veritat com si encara defensaren el mateix de sempre, moralment recolzats i justificats. Però la vida no ha canviat per als de sempre, el poble continua passant-ho malament i la riquesa se l'emporta un reduït nombre de persones. Això sí, sempre que cal són utilitzats una i altra vegada. Existiria la possibilitat d'una altra rebel·lió més? I tant, però si el poder torna a recaure en poques persones o en una sola, la història probablement es repetiria. 
I la guerra i els milers de morts d'un i altre bàndol? Els d'abans, els de després, els de sempre... Tot és inútil i més si vides humanes han de morir en virtut d'un supòsit futur millor (això del futur millor pensen els revolucionaris i pensarien els contrarevolucionaris). L'home es pot corrompre, ho hem d'acceptar. A qualsevol li diuen: "ací tens un estat, un país, és teu, pots tindre allò que vulgues, etc." És una situació aparentment propícia perquè els instints més baixos i amagats isquen a la llum. No hi ha llei ni justícia, tú fas i desfàs. No sé si algú podria contenir-se anys i anys. Almenys jo no ho tinc clar. Em fa por posar-me en el cas perquè segurament jo mateixa acabaria corromput. Tot depén les circumstàncies, tot depén de la forma de govern. Amb açò no estic afirmant només que l'ésser humà, en determinades ocasions puga esdevenir roí i mesquí (que també), si no que jo mateix em pose d'exemple. No és un "ells, els éssers humans", és un "nosaltres els éssers humans". Fins i tot podria ser un "jo", sense ficar-me dins del conjunt d'humans i imaginant que són tots bondadosos,  deixem-los a part ara; afirme que almenys jo no tindria clares aquestes qüestions.

Òbviament tota aquesta cavil·lació té un motiu: la lectura fa pocs dies de La rebel·lió dels animals d'Orwell. I no sé com, encara que al llibre no tenia massa a veure, arribe de tant en tant a la reflexió i al debat intern sobre els límits de la bondat i, en aquest cas també, de la integritat; la franja (insignificant o no, depenent de les condicions o de l'entorn) entre el bé i el mal. Sembla que és un tema que m'interessa força, i per açò mateix m'ha agradat moltíssim un altre dels llibres que he llegit últimament: Crim i Càstig. Crec que no exagere si dic que és una de les millors lectures que he tingut oportunitat de llegir, de sentir, de gaudir. Però, de la mateixa forma que acaba la pel·lícula Conan el bàrbar (extraordinària banda sonora per cert) això, això és una altra història. 

L'enemic dels valencians

Fa uns dies va passar per les meues mans algun que altre diari de Las Provincias. Per avorriment vaig fer una ullada a un d'aquests exemplars d'agost. Vaig veure el resultat d'una enquesta que havien fet a la pàgina web del diari. Posava el següent:


"70 %. No a la financiación catalana de Acció Cultural. La mayoría de los lectores de lasprovincias.es rechaza que Acció Cultural del País Valencià reciba financiación de Cataluña. Los argumentos de más del 70% de los votantes se centran en la incoherencia de que una comunidad autónoma done fondos a una entidad de otra región, especialmente, cuando esta se dedica a la defensa de una lengua y una cultura que los críticos consideran ajena. Con más de cien entradas, es una de las noticias más leídas y comentadas de la página web".

Em pregunte qui seran aquests "crítics". Es referiran als mateixos votants de l'enquesta? A professionals? A l'art de jutgar i avaluar les coses? Simplement  són els que critiquen? 
Clar, com va a rebre Acció Cultural finançament de Catalunya! Acció Cultural és una entitat que defensa una llengua i cultura alienes... Què podem tindre en comú valencians i catalans? Res! Amb els catalans no compartim res, per a nosaltres els catalans són com els asturians, extremenys o madrilenys, tant se val. 

No esperava altra cosa d'aquest diari, tampoc no m'estranya que siga una de les notícies més llegides i comentades, ja els va bé crear polèmica del no-res. S'ha de mantenir de tant en tant la flama anticatalana, ja siga a Canal 9 o als diaris. Els valencians no només hem d'estar distrets, també ens hem de sentir enfadats i amb ganes de gresca i enrenou. És més fàcil controlar la gent des de l'odi vers un enemic comú. Els nostres dos minuts d'odi (com a la novel·la 1984 d'Orwell) equivalen a les notícies contra el nostre enemic; de vegades convé que estiguem irritats i per tant, accionar aquest mecanisme de l'odi. Hem d'estar alerta, que ens recorden com de gasius, pocavergonyes i malparits que són aquests catalans. Algun dia vindran i acabaran !con nuestras señas de identidad! Tot pura propaganda. Quin enfilall de mentides i necieses. La majoria de valencians fan un front comú contra un enemic inexistent. Quina pèrdua de temps i d'energia... S'enfronten -millor dit els fan enfrontar-se- al nostre (al seu) Goldstein particular.

La trampa del bilingüisme

Savies paraules de Raimon Panikkar:

"Dos pensaments voldria repetir dels que vaig desenvolupar en el discurs de clausura del recent Seminari Internacional sobre Llengües Minoritàries i Educació, celebrat a Sitges el mes de juny del 1985.
El primer és el perill de la reduplicació, el segon, de la imitació. Entenem per bilingüisme no un polilingüisme reduït a dos, sinó l’equivalència de dues llengües en pla d’igualtat en una nació determinada.
Si el bilingüisme es redueix a posar els cartells en dues llengües i a gastar en tot el doble de temps, d’espai i de diners, a la llarga resulta una complicació inútil que acabarà eliminant-se. No es poden donar les informacions necessàries per una torre de control aeri en les cinc llengües del món. Com a arma política en un determinat moment, com és ara el que travessa Catalunya, pot ser una iniciativa imperiosa, però molt perillosa si no s’és conscient que és provisòria, per arribar a la llengua pròpia de cada país, que és la que li dóna la seva identitat; encara que hi puguin i hi hagi d’haver altres llengües complementàries o subsidiàries, però no en el mateix pla. Hi ha quelcom de forçat en igualitarisme lingüístic. Cada home és únic i així ho és cada llengua. En tots els documents oficials des dels temps més antics una llengua és l’original i les altres les traduccions. En cas de conflicte d’interpretació és l’original el que compta. L’anglès és més potent que el tàmil, però a Tamilnadu no hi ha de ser en pla d’igualtat, encara que en abstracte i per a les relacions internacionals sigui més important. Però, repeteixo: el bilingüisme no es pot reduir a cartells en les estacions, noms de carrer i llistes de preus en restaurants i altres establiments, ha de ser quelcom més que simple reduplicació.

El segon i més insidiós perill, i relacionat amb el primer, és la imitació. Avui en dia en el món occidental i entre els seus colonitzats encara es parla de països en via de desenvolupament, entenent per això el que els països industrialment i monetàriament menys potents imitin els altres (com si n’hi hagués per a tots). Si tot el món fos “desenvolupat” com els Estats Units, en dos anys no quedarien arbres sobre el planeta i en pocs anys més s’esgotarien totes les reserves petrolieres. Però amb la ideologia del desenvolupament incloem també la ideologia nefasta de creure que hi ha llengües desenvolupades i altres que estan encara en vies de desenvolupament, és a dir, per arribar a llur maduresa perquè no tenen termes tècnics per a expressar conceptes científics. I això dóna un complex d’inferioritat deleteri que després es converteix en inferioritat vera. Si tot el que les llengües minoritàries han de fer és imitar les més potents (perquè s’hi fan els negocis o les relacions de poder), no haurem guanyat altra cosa que augmentar el poder i el domini del colonialisme lingüístic, que com més clients tingui en llengües dependents (colonitzades) millor serà. La idea de les grans llengües mundials i dels petits dialectes pertany encara a la mentalitat colonialista fins a la primera guerra mundial.
No oblidem que una llengua és quelcom més que un mitjà d’informació. És un mitjà de comunicació i molt més encara, el símbol de la identitat d’un poble (i d’una persona).

Dit d’una altra manera: si les llengües minoritàries no tenen res a dir, que pleguin; si sols saben imitar i traduir és que han perdut llur vitalitat i estan condemnades a morir tard o d’hora. No oblidem que hi ha llengües que han desaparegut del món i que aquelles que tenien alguna cosa a dir han perdurat i àdhuc ressucitat quan han estat enfonsades. La cosa important és tenir alguna cosa a dir que vertaderament contribueixi a la complexitat o al color de la vida. Tothom sap que es parla bé un idioma estranger quan ja no es tradueix del propi, sinó que es pensa-i crea-en l’altre idioma. Jo veig en les dites llengües minoritàries precisament una funció de salvar el món del monoformisme en què caurem si ens deixem dominar pel complex tecnocràtic de la modernitat.
Llur vocació, paradoxalment, és cabalment la de salvar la situació mundial, veïna d’esdevenir irrespirable per la seva monotonia i igualitarisme cultural. Com ens ho faríem si en una simfonia suprimíssim tots els “re bemoll” i en un albafet eliminéssim la “i” perquè són minoritaris?
I aquí penso no sols en la funció del poetes o dels pensadors, sinó també en la del poble que encara parla a partir de les entranyes del seu sentir i no imita el que es diu a les grans ciutats o repeteix el que ha vist i oït a la televisió. Doblant “Dallas” al català no es fa pas gaire ni per la cultura catalana ni per la llengua. Els esclaus besaven la mà de llurs patrons, que, a més de fer-los treballar, els protegien.

Ara bé, per tenir alguna cosa a dir, s’ha de viure de les pròpies arrels, s’ha de ser creatiu.Tots els estímuls de fora que vulgueu, però la inspiració ha de ser pròpia. Ha de sorgir del contacte amb l’esperit de la Terra, dels Déus, dels Homes i no perquè s’imita o es tradueix. No es poden servir dos senyors, el consumisme, la industrialització, el monopoli monetarista i la creativitat, la identitat, la llengua pròpia. Desenganyem-nos, ni el dòlar parla castellà ni la ciència física el català. Si la vida es redueix a finances i a física nuclear val més que siguem realistes i a Occident aprenguem anglès. Per a dir i repetir les mateixes coses en català, romanès o malaialam veritablement no val la pena. El perill del bilingüisme és que ens comprin perquè afalaguem la nostra vanitat i restem cofois perquè llegim” prohibit fixar cartells” (sic) o Coca-cola s’anuncii en català. Deia Chesterton que amb l’esperanto no es pot ni pregar Déu ni fer l’amor. No crec que tampoc hom pugui entusiasmar-se ni enfurismar-se. I sense geni no es fa res.

Que no se’m malentengui. Jo no defenso pas que cada poble es tanqui en la seva llengua, ni que només en sapiguem una. Defenso que parlar vol dir quelcom més que traduir i imitar; defenso que la vitalitat d’una llengua –índex màxim de la identitat d’un poble- rau en la seva creativitat, en la perspectiva amb què veu el món, en la manifestació única, l’epifania, si voleu, del misteri de la realitat. Aquí rau la font de la joia."

El passat 26 d'agost ens deixà. Descanse en pau. 

http://www.raimonpanikkar.org/

Johnny got a boom boom

Sembla que el bon gust i el rockabilly han tornat. No només això, també els tupés i la pell pàl·lida. Imelda May n'és un exemple.



Mothers Of Rain


Tangerine Dream - Mothers of rain






Bovarisme


Fotograma de la pel·lícula Madame Bovary (1949) de Vincente Minelli, amb Jennifer Jones i Louis Jordan.

Se entiende por bovarismo el estado de insatisfacción crónica de una persona, producido por el contraste entre sus ilusiones y aspiraciones (a menudo desproporcionadas respecto a sus propias posibilidades) y la realidad, que suele frustrarlas. El término fue utilizado por primera vez por el filósofo francés Jules de Gaultier en su estudio Le Bovarysme, la psychologie dans l’œuvre de Flaubert (1892), en el que se refiere a la novela Madame Bovary de Gustave Flaubert, en concreto a la figura de su protagonista, Emma Bovary, que se ha convertido en el prototipo de la insatisfacción conyugal. Aunque el término bovarismo no está recogido en el Diccionario de la Real Academia Española tiene un uso relativamente frecuente en obras ensayísticas y figura en diccionarios de Psicología.


El Bovarisme, en termes psicològics, consisteix en una alteració del sentit de la realitat per la qual una persona es considera una altra que no és. Aquest terme psicològic l’introduí Jules de Gaultier. El terme prové de la novel·la Madame Bovary.
En termes més “generals”, el Bovarisme fa referència a l’estat d’insatisfacció crònica d’una persona produït pel contrast entre les seves il·lusions i aspiracions (que generalment són desproporcionades anvers les seves pròpies possibilitats) amb la realitat.

Això es pot trobar clarament en el personatge d’Emma Bovary. Emma és un personatge que ha llegit moltes novel·les romàntiques i que se li ha ficat al cap que l’home de la seva vida ha de ser i actuar com aquells de les novel·les romàntiques (ha de ser valent, romàntic, ha d’estar disposat a donar la vida per ella, etc). Per això quan coneix a Charles Bovary se n'enamora, ja que Charles és diferent dels (pocs) homes que ha conegut i és metge, cosa que pot recordar-li a un d’aquells herois de les seves novel·les.
Una altra mostra del seu elevat romanticisme i del fet que no toca gaire de peus a terra es pot trobar quan fa els preparatius per al casament, on demana al seu pare que “el casori fos celebrat a mitjanit a la lluor de les torxes”, tot i que al final el seu pare es nega.

Els primers dies després del casament, Emma i Charles eren, ambdós, relativament feliços, però després, i aquí ve l’anomenat “Bovarisme”, Emma se sent decebuda perquè veu que Charles no és, ni de lluny, un home romàntic com els d’aquells llibres. Aquest sentiment de decepció es veu agreujat pel fet que Charles no s’adona del que li passa a ella. Emma, després, culpa a Charles de la seva desil·lusió i decepció, malgrat que és ella l’única culpable, car pretén que altres solucionin la seva vida quan és ella la que l’ha de solucionar. Aquesta situació es va repetint cada cop més, fins al punt que Emma culpa de tot allò dolent que li passa a Charles.

Més endavant, quan ella i Charles són convidats al castell del marqués d’Andrevilliers, Emma torna a “enamorar-se” d’un home que li sembla que és com els seus herois; el vell duc de Laverdière. Aquest diu haver estat amant de Maria Antonieta i haver viscut a al Cort. És a dir, semblava ser un d’aquells cavallers amb els que havia somiat Emma, i quan ha de marxar s’entristeix perquè ha de deixar aquell luxe que la rodejava. És a dir, en aquest capítol tornem a veure una nova mostra de “Bovarisme”, ja que Emma, una noia de pagès, vol estar en un món que no li toca, torna a tenir unes il·lusions que topen amb la realitat que ella pot aconseguir.

Es constata que el “Bovarisme” està extret del personatge d’Emma, un personatge que pretén que la seva realitat sigui com les històries romàntiques que ha llegit. Això fa que al topar-se amb la realitat, que és molt inferior a les seves expectatives, quedi decebuda. És a aquest sentiment que se l’anomena “Bovarisme” i que el pot veure i viure qualsevol. És pot interpretar que és un pensament o forma de ser molt “romàntica” i que els que la pateixen cerquen un amor platònic però no és ben bé això.

Fora d’aquesta novel·la, el “Bovarisme” es podria aplicar a El Quixot en alguns moments, ja que Emma Bovary està inspirat en aquest mític personatge de Cervantes. Com en el cas d’Emma, el Quixot també ha llegit massa llibres i espera que la realitat sigui com allò que ha llegit.

http://es.wikipedia.org/wiki/Bovarismo

http://ca.wikipedia.org/wiki/Bovarisme 


Entrades populars

Amb la tecnologia de Blogger.