Rebaixes i consumisme

Com cada any pel gener, una multitud de gent es reuneix a València i a altres grans ciutats. No és cap manifestació a favor del transvasament de l'Ebre o en defensa de nuestras señas de identidad, amb paelles incloses. Es tracta..., de les rebaixes! 

Són les huit del matí i la gent ja es troba enfront de, per exemple, El Corte Inglés. Tots amuntegats davant de les portes automàtiques, junts, sense gaire respiració, amb les galtes apegades a l'aparador i amb por que el producte que u vol s'exhaurisca ràpidament. A l'altra banda, les dependentes i dependents esperen tremolosos i amb angoixa el moment de l'entrada. Estan ben proveïts de paciència i d'una molt bona preparació, mentalitzats per a vendre el que siga. Encara que estigues mirant alguna cosa sense voler res, ells vindran a preguntar si le puedo ayudar en algo, és la prova més evident que estan ben preparats. Tanmateix, a part de la paciència i estratègies diverses per fer gastar diners els clients, han fet un curs intensiu de psicologia i de tècniques de venda anomenat "qué hacer cuando el cliente se hace el sueco". Però també n'hi ha d'altres, com "qué hacer si el cliente le habla en esa especie de dialecto". Aquest curs dóna diverses opcions per a eixir d'aquesta situació tan incòmoda amb èxit: a) Ignórelo. b) Esta vez, hágase usted el sueco. c) Haga lo que pueda por entender. d) Si el cliente sigue sin hablar como Dios manda, llame a seguridad.

S'obrin les portes i sempre la mateixa imatge. Entre els depenents ja fan fins i tot apostes: "caurà la dona grossa", "no, cinc euros que l'home amb barret serà el primer a caure de tos". Finalment entra la gent i comença l'activitat frenètica que tots ja coneixem (i que molts evitem pel bé de la nostra salut mental i integritat física en particular, dret que ens garanteix la constitució però que en aquesta situació perilla el compliment). Els informatius de qualitat de la nostra terra (igual que els altres) encetaran les notícies amb tan important esdeveniment. 

Els mitjans de comunicació, la publicitat i la societat en general ens han acostumat a tindre més del que necessitem, fins a arribar a saturar-nos. Però nosaltres també ens hi hem deixat acostumar i gastem diners a voltes per gastar. La gràcia de les rebaixes es perd cada vegada més, igual que la del Nadal que comença a principi de desembre, o les mateixes falles que allà per febrer ja comencen a fer soroll. Les rebaixes ja no tenen gaire sentit perquè el consumisme pot amb tot: amb la il·lusió, amb l'alegria de comprar tal cosa... Tant se val, si al cap i a la fi durant l'any també et compraràs milers de coses, algunes de necessàries i la majoria d'innecessàries. També malacostumem els xiquets, comprant-los més del que realment puguen necessitar i convertint-los, al mateix temps, en futurs clients i víctimes del consumisme.

Hauríem de comprar amb trellat i ensenyar a comprar, encara que a tots ens agrada de tant en tant fer-nos o fer-li a algú un capritx. La conclusió ens diu el que tots sabem però que falta posar en pràctica, tot el que una ment mínimament intel·ligent necessita per a molts àmbits de la vida: trellat, educació, responsabilitat... Posem doncs en marxa tan evidents conductes, si no un dia açò ha de rebentar per algun lloc.

Silent Lucidity

No sé com se'm va poder oblidar aquesta gran cançó quan escrivia sobre els somnis lúcids...

Queensrÿche - Silent Lucidity

High Hopes

Infantesa i adolescència, temps que mai no tornaran. Un record que es idealitza pel pas dels dies, dels mesos, dels anys... Metàfores de tot el que perdem, de com el temps converteix en eternes les vivències passades i meravelloses, de la benvinguda a altres de noves. Imatges surrealistes i oníriques, probablement perquè alguns records ja semblen això: material oníric, somnis...

The grass was greener
The light was brighter
With friends surrounded
The nights of wonder...

Pink Floyd - High hopes

Allí donde solíamos gritar

Una de les cançons més addictives que he sentit en els últims anys... 


Love of Lesbian - Allí donde solíamos gritar

Capitalisme

"Quants pobres calen perquè hi haja un ric?"

Zygmunt Bauman

Llibres

"Els llibres són el meu alé, la meua vida i el meu futur". 

Fiodor Dostoievski

Típica conversa a València

És esgotador les converses que de tant en tant tinc sobre aquesta llengua amb la qual ara escric: el valencià, el català, si el valencià és una llengua pròpia, etc, etc. És una cosa que passa sovint a València. A vegades simplement em callaria i no faria per enraonar, no porta enlloc. L'altre dia li vaig dir a una persona el que anava a estudiar (filologia catalana), després d'obrir la boca a causa de la sorpresa va dir: "ah si?". Per a ella, no cal dir-ho, eren llengües diferents, o no? "Pues potser el valencià vinga del català bueno vale, però també el català ve del llatí, i que?" [sic]. Per descomptat no és de les persones més radicals que et pugues trobar a la ciutat. D'altra banda, sembla que tenia la idea fixa que estudiant aquesta carrera havia de ser professor de valencià sí o sí, i d'ací no la treies, era com un consol... Quan jo no tinc gens clar que vulga ser-ho o tinga eixa vocació. En fi, la típica conversa... Quedà clar que la seua llengua era el valencià, i que podia tindre alguna cosa a veure amb el català (una remota possibilitat) fa segles, vaja com que ara en l'actualitat no venia al cas. No vaig insistir gaire amb les meues idees, a voltes puntualitzava i assentia. I ara és quan passe succintament a explicar la vertadera cara d'aquesta gent que tant vol el valencià, la seua llengua pròpia.

És curiós que si tant la defensen envers el català, no ho facen tant quan se la compara amb el castellà; no, això és una altra cosa... Sorprenent, per no dir una altra paraula, resulta que la majoria dels fills d'aquesta gent que suposadament tant estima la llengua, parlen castellà! És més, el parlen segurament perquè els pares no li han parlat amb aquesta llengua volguda. I no només això, sinó que a més aquests fills odien el valencià (conseqüència evident). La persona que havia posat d'exemple m'ho va comentar clarament, "amb el valencià a classe no pot, uf, l'odia". Fantàstic... Vergonya em donaria que si tinguera un fill (en un remot supòsit futur probablement pertanyent a la ciència-ficció...) odiara la meua llengua. En qualsevol cas sempre és millor no clavar-se ni dir res dels fills, s'ha de ser prudent; més que res perquè et poden dir allò de: "ay! com es nota que no tens fills ni saps el què és!", "si no tens fills no ho entens"... Efectivament, ací ja no tens escapatòria; doncs no escolte, no en tinc! I quan dic allò de no clavar-se en els fills no em referia al d'una persona en concret sinó al concepte "fills" en general. Sembla que si no en tens ja no pots parlar del tema, no tens ni idea. A més, la mare (generalment la mare) pel fet de ser-ho ja és superior a tú, té com una aura de veritat absoluta irrebatible, si no tens o no has tingut fills la teua vida és pobra i no té sentit! Suïcidem-nos! (fi de la ironia).

I probablement, totes aquelles persones tampoc no crec que es compren gaire llibres en  català (valencià), aquest idioma tan amat i protegit de l'enemic. Què fan doncs per la llengua a part de queixar-se? Si no fóra pels qui realment la intentem utilitzar, pels qui sabem la llengua que parlem sense cap prejudici, sense els qui ells anomenen pejorativament "catalanistes"? Què seria de la llengua? Ni tan sols posant-nos en el cas d'acceptar que són coses totalment diferents (el català i el valencià), ni tan sols així, com es veu cada dia, la fan servir i la recolzen com toca. No cal calfar-se el cap perquè sempre trauen arguments inversemblants de la màniga. 

Tanmateix, la veritat és i serà sempre la veritat, i faig de nou referència a 1984 (Orwell dixit), encara que siga una minoria qui tinga la veritat i existisca gent que intente canviar el passat per a modificar el present, per a falsejar-lo.

"¿Qué esconde debajo de la cabeza?"

Cinc minuts han sigut prou per posar-me nerviós i tens... En definitiva per a indignar-me. Ja ho fan ells expressament perquè sentes aquestes sensacions, truques per telèfon, envies missatges de text, etc. Em referisc a un programa que fan en Antena 3 de matí, en aquell moment es tractava d'una mena de debat (tot i que semblava com: "tot el públic contra els convidats"). Els convidats, en aquest cas convidades, eren dues musulmanes, les quals duien al cap el típic vel que tanta polèmica ha suscitat últimament. Doncs bé, aquestes convidades van haver de suportar com podien l'odi (perquè no era una altra cosa) d'aquell públic; les declaracions anaven totes en un mateix sentit: "¿si estás en España porque llevas el velo?", "si estás en nuestro país quítatelo", "tienes que aceptar las reglas del país en el que vives", "el islam nos quiere conquistar", etc, etc. Tot aquest comportament, que tant sovint s'observa, em fa pensar més que mai en les poques ganes que tinc de pertànyer a la mateixa nacionalitat que la d'aquests cafres, incultes i retrògrads. Possiblement aquest últim pensament siga un error, perquè cada persona és com és sense dependre de la societat o l'estat on viu, qui sap. En fi, i jo no és que defense el vel, ni molt menys, però no cal ser molt cec per veure que aquest país no és el mateix que alguns musulmans (tampoc tots), ací se suposa que hi ha més llibertat, se'l poden posar o no. I tampoc parlaré ara sobre la discriminació de la dona a l'islam (cosa evident). Tanmateix, cap persona de les que hi havia al programa va dir que aquelles musulmanes que eren al plató havien de llevar-se el vel perquè és un signe discriminatori cap a la dona. La raó fonamental era, ja ho he dit, esteu a Espanya i per tant heu d'anar sense vel.

Possiblement, aquest públic acalorat no recorda l'article 16 de la Constitució d'aquest, el seu país. No recorda, no se'l sap, o simplement fa la seua interpretació (si és que fóra possible açò últim). L'article 16 diu clarament que a Espanya hi ha llibertat religiosa, que cap confessió tindrà caràcter estatal i que, fins i tot, es mantindran relacions de cooperació no només amb l'Església catòlica, sinó també amb la resta de confessions. D'altra banda, no he sentit ningú queixant-se de les monges... Què fan tapant-se tot el cap? "¿Qué esconde debajo de la cabeza?" (gran moment de l'APM). Vés tú a saber!

Pur i dur prejudici... no hi ha més, ni tan sols és cap lluita en benefici dels drets de la dona, aquesta vegada no ho era i potser la majoria de vegades no ho són. I m'agradaria saber perquè existeix gent que està en contra de l'islam però en canvi no ho està contra el catolicisme, al cap i a la fi continuen fent barbaritats i l'islam mateixa, dissortadament, es troba ancorat on es trobava el catolicisme fa quatre o cinc segles. En qualsevol cas, bé faria el món sencer de deixar a un costat les religions i pensar només en l'ésser humà, superar-se sense cap esperança mentidera ni sotmesos a cap deïtat per a una suposada i futura salvació. Cal llegir més Nietzsche... Bé, en realitat cal llegir més (en general) i no solament El codi Da Vinci.

Tantíssimes vegades la veig passar

Cada dia pots admirar la beutat immortal, immortal perquè serà record per a sempre. 

Com la cançó més provocadora i encisadora que hi pot haver, els malucs t'hipnotitzen i et captiven, es mouen amb un ritme constant, parsimoniós, calmós... És la dansa més antiga i més meravellosa.

Els té castanys, pèl-rojos, negres o rossos. I el sol del matí els enlluerna fent-los d'una esplendor quasi mística, inassolibles. 

Tal vegada pugues captar la flaire d'aquests cabells sedosos en passar pel seu costat, com un moment cabdal, com tot instant en què sents que el cos es despulla i surt l'ànima més animal i a la vegada més amorosa, l'ànima que existeix només per amar-les, per a posseir-les i que et posseïsquen. 

Vols olorar tant aquells cabells com el seu cos imaginat ja durant tota l'eternitat, maleïda eternitat. 

I els ulls són d'un color especial per la llum solar, irrompen directament al cor que et batega desaforadament. 

Naixerà aleshores un esguard tímid o potser de complicitat, qui sap si un lleuger somrís et farà considerar que estàs davant d'un àngel pel qual faries qualsevol cosa estúpida, qui sap si el somriure i l'expressió serà de superioritat i altivesa, és igual! 

I els pits turgents, irremeiablement desitjosos, et confirmen que estàs del tot perdut si ella diu "vine". 

I el que més et farà perdre quasi els estreps serà aquella blancor irresistible, blancor i claredat com el marbre, pal·lidesa que crida tant a la innocència i a la puresa, com a la viciositat més desproveïda de seny. 

I durant uns segons, que volgueres perpetus, romandràs sota l'embruixament d'aquesta bella criatura.

El poder corromp?

Imaginem que existeixen unes persones que manen de tot i de tots, que tenen el poder total i absolut a l'abast de la mà, una mena d'oligarquia. Exerceixen el poder per llinatge, per sang blava, per la gràcia de Déu, per un colp d'estat en el seu dia o fins i tot per haver sigut elegits democràticament anys enrere. Són reis absoluts, tsars, dictadors... Gent ufanosa i corrompuda. El poble, fart de l'explotació i de l'abús, comença a organitzar-se i prendre consciència d'allò que els està succeint. Unes poques persones d'aquest "poble" (dels obrers, dels súbdits, dels esclaus...) siga pel seu tarannà siga per altra cosa, es converteixen en els guies de tots, i a poc a poc seran els seus líders. Comença la revolució, la revolta per enderrocar el poder, per enderrocar la supèrbia i l'avarícia, els injustos privilegis d'uns pocs. Els líders convencen totes les persones que poden per tal de ser com més gent millor. La rebel·lió és un fet i esclata la guerra. Els rebels obtindran la cobejada victòria, no sense deixar rius de sang i de cadàvers; propis i de l'enemic. Unes normes, amb les quals tothom està d'acord, serà la base de la convivència i del nou sistema d'aquesta societat. Una bandera, uns colors i uns símbols seran els comuns. En aquests primers temps tots se sentiran alegres i cofois de la fita aconseguida. A poc a poc les normes es van modificant, tot d'una manera molt subtil. El comportament dels anomenats líders (tot  i que sempre hi ha un líder suprem) també canvia, fins i tot es barallen pel poder. La societat aparentment ideal que s'havia creat no és tan bona com semblava, tots se n'adonen però callen. Res no s'entén, sembla una traïció. És massa tard i ja no hi ha remei. Ja no recorden si abans de la revolució vivien millor o pitjor, segurament tot devia ser igual. El poble de nou torna a estar subjugat, ja no serveixen les normes, cap serveix.


Sembla, al capdavall, que aquells primers governants no eren tan diferents com els de després. El poder ha fet iguals aquests líders als d'abans. A més a més tots dos tipus de líders, encara que ideològicament oposats, podrien ser col·legues i fer acords junts. I sempre han sigut iguals aquesta gent? Imagine que no, que és el poder el que fa canviar de parer tots aquests rebels i revolucionaris. Ells han canviat les normes, han capgirat els ideals, han corromput la pròpia idea original, i tot en benefici propi i d'uns quants llepaires. A més totalment convençuts d'estar i de continuar en possessió de la veritat com si encara defensaren el mateix de sempre, moralment recolzats i justificats. Però la vida no ha canviat per als de sempre, el poble continua passant-ho malament i la riquesa se l'emporta un reduït nombre de persones. Això sí, sempre que cal són utilitzats una i altra vegada. Existiria la possibilitat d'una altra rebel·lió més? I tant, però si el poder torna a recaure en poques persones o en una sola, la història probablement es repetiria. 
I la guerra i els milers de morts d'un i altre bàndol? Els d'abans, els de després, els de sempre... Tot és inútil i més si vides humanes han de morir en virtut d'un supòsit futur millor (això del futur millor pensen els revolucionaris i pensarien els contrarevolucionaris). L'home es pot corrompre, ho hem d'acceptar. A qualsevol li diuen: "ací tens un estat, un país, és teu, pots tindre allò que vulgues, etc." És una situació aparentment propícia perquè els instints més baixos i amagats isquen a la llum. No hi ha llei ni justícia, tú fas i desfàs. No sé si algú podria contenir-se anys i anys. Almenys jo no ho tinc clar. Em fa por posar-me en el cas perquè segurament jo mateixa acabaria corromput. Tot depén les circumstàncies, tot depén de la forma de govern. Amb açò no estic afirmant només que l'ésser humà, en determinades ocasions puga esdevenir roí i mesquí (que també), si no que jo mateix em pose d'exemple. No és un "ells, els éssers humans", és un "nosaltres els éssers humans". Fins i tot podria ser un "jo", sense ficar-me dins del conjunt d'humans i imaginant que són tots bondadosos,  deixem-los a part ara; afirme que almenys jo no tindria clares aquestes qüestions.

Òbviament tota aquesta cavil·lació té un motiu: la lectura fa pocs dies de La rebel·lió dels animals d'Orwell. I no sé com, encara que al llibre no tenia massa a veure, arribe de tant en tant a la reflexió i al debat intern sobre els límits de la bondat i, en aquest cas també, de la integritat; la franja (insignificant o no, depenent de les condicions o de l'entorn) entre el bé i el mal. Sembla que és un tema que m'interessa força, i per açò mateix m'ha agradat moltíssim un altre dels llibres que he llegit últimament: Crim i Càstig. Crec que no exagere si dic que és una de les millors lectures que he tingut oportunitat de llegir, de sentir, de gaudir. Però, de la mateixa forma que acaba la pel·lícula Conan el bàrbar (extraordinària banda sonora per cert) això, això és una altra història.