L'assaig de Fuster

Joan Fuster és l'escriptor i pensador més considerable de les generacions sorgides després de la guerra civil. Amb el temps s'ha convertit en tot un referent per a la cultura catalana. La figura de Joan Fuster sempre m'ha intrigat, sempre he volgut saber-ne més, de l'escriptor universal de Sueca. Això m'ha portat, al llarg de la vida, a llegir algun dels seus llibres, que no són altra cosa que enriquiment cultural per a un mateixa.


Em preguntava com era possible que un home llegira tant com ell, com va poder assolir tanta cultura, com va sorgir aquell esperit universal i cultíssim i també quins van ser els seus referents. Així doncs, m'interessava investigar, llegir i informar-me sobre Fuster, sobre la complexitat del seus pensaments i idees. Volia aprendre més, en definitiva, de l'assagista, del pensador i de l'intel·lectual més important de la cultura catalana en el segle XX, en la qual tant ha influït i que ha aconseguit cohesionar. Saber-ne i conéixer-ne més, de Fuster, era un deure patriòtic com a valencià i amant de la meua cultura.



L'obra de Fuster és diversa: assaig, aforisme, problemes culturals i polítics del País Valencià, monografies... Els anys cinquanta són clau: es publica Les originalitats (1956) i El descrèdit de la realitat (1955). Fuster començava la seua carrera d'assagista. En l'última plana de Les originalitats Fuster posa clar com cal entendre la singularitat, no com la voluntat de ser diferent o distingir-se, sinó com la voluntat de ser el que un és (Iborra, 1982: 56). D'altra banda, si als cinquanta apareixen obres on se centra en qüestions estètiques i literàries, als seixanta dominen les preocupacions sociològiques i polítiques: Combustible per a falles (1967) i sobretot, Nosaltres els valencians i El Pais valenciano (ambdós de 1962). Nosaltres els valencians constitueix un assaig penetrant, una mena de discurs del mètode per als valencians.

Fuster donà importància a la lectura no perquè és un mitja de formació personal, sinó una experiència que contribueix en la constitució de la personalitat; ha llegit per espavilar-se, per no "mamar-se el dit", per aguditzar el seu judici dels homes (Iborra, 1982: 94). El cogito fusterià queda reduït a un cogito comú perquè implica tots els homes i afirma que tots som únics. Del fet de ser irrepetibles fa la pedra angular del seu humanisme. L'humanisme de Fuster té diverses influències, Montaigne n'és un exemple, de fet Fuster el declara com el "patró i mestre del gènere" (Iborra, 1982: 41). Ha estat al costat dels clàssics, com són el propi Montaigne, Voltaire, Diderot..., i ha circulat entre els grans assagistes del segle XX: Valéry, Bertrand Russell, etc. Un aspecte que critica Fuster és el narcisisme pretensiós de l'home, i és que el progrés no només s'aconsegueix gràcies a realitzacions genials, sinó també a coses menors. L'humanisme de Fuster doncs valora virtuts modestes, que ell considera les veritablement insòlites.
L'assaig fusterià naix de l'examen de consciència que fa sobre qualsevol tema, el critica, el reprèn, el retoca... Amb aquesta fórmula es podria resumir gairebé tota l'obra de Fuster (Iborra 1982: 25). Les característiques d'aquest assaig són el racionalisme i l'escepticisme. L'escriptor de Sueca no està convençut de res, no fer-ho així seria tindre prejudicis. Els escèptics, diu Fuster, són persones raonables i enraonades; l'escepticisme és l'únic correctiu per combatre la fanatització i la badoqueria. El racionalisme constitueix altra premissa del seu humanisme: la raó és l'únic camí per encarar-se amb els problemes de l'home.

Pel que fa a l'estil, aquest és amé, intel·ligent, agut i sarcàstic (Iborra, 1982: 16). L'obra de Fuster fa gala d'un criticisme escèptic i d'un humor corrosiu, també hi destaca la ironia i la metàfora. La seua escriptura és clara, el que vol és fer-se llegir; utilitza mots corrents de llengua comuna. A més a més, evita si pot l'eufemisme, de la mateixa forma substitueix un mot abstracte per altre de concret i corrent. Escriu perquè es tracta d'un procés d'autoexamen i amb la intenció de dur la seua reflexió a un terreny de comunicació amb els altres (Crespo, 1999: 29). Els textos de Fuster van de l'anècdota a les idees, del fet quotidià a un discurs més general.

En definitiva, l'assaig fusterià és divers i tracta temes tant humans com culturals. Llegir Fuster és endinsar-se dins la ment d'un intel·lectual humanista, racionalista i escèptic; que no es casa amb ningú, d'un liberal i nacionalista (en la mesura que el nacionalisme espanyol li ha obligat a ser-ho). Aquest assaig és tota una lliçó, tot un aprenentatge cultural. Llegir-lo significa aprendre, significa comprendre més l'home i el complicat món que l'envolta. Al cap i a la fi, el seu assaig humanista ens serveix precisament per a sentir-nos més humans.


Bibliografia:


IBORRA, Josep (1982):
Fuster portàtil. Edicions Tres i Quatre. València. 

FUSTER, Joan. Edició a cura d'Isidre Crespo. (1999).
Raons i paraules. Biblioteca Hermes; Clàssics catalans.

Blanquet i Verdeta: un amor impossible

Plovia a bots i barrals, no solament em vaig adonar pel brogit de la pluja, sinó per la humitat produïda per les mans de qui em portava amunt i avall. Era la primera vegada que eixia de la fàbrica i em sentia emocionat, però també confús, ja que tots els companys i amics que n'eixien mai no hi tornaven. Ens amuntonaven en caixes petites amb altres companys, eixíem d'allà a carretades i tancats amb pany i clau. Aquell dia gris em va tocar a la caixa amb quatre com jo (blancs) i quatre de colors varis. Això no era forma de tractar-nos, aquests humans no tenien cura de res. De mal grat arribàrem al nostre destí: una classe de segon de l'ESO. La nit fou llarga, cap de nosaltres sabia què féiem en eixe lloc i passàrem l'estona parlant de tot un poc. Tot anava bé, fins que dos dels meus companys començaren a alçar la veu més del compte, eren Vermell i Blavet, que no es posaven d'acord ni pel lloc on eixia el sol de matí. L'un que ara en la Tercera República tot anava millor, que el sistema educatiu era l'enveja de tot Europa i que des que açò era un país lliure i federal, cadascú podia fer camí com volguera sense fer mal ningú. Blavet suava tant que temia que es fonguera en qualsevol moment. Que si allò era un desori, que no hi havia dret que el nostre rei Felip estiguera treballant de forner a la fleca d'un barri com qualsevol altre, que Letizia s'haguera penedit de tot i que ara fora anarquista, i que els seus fills foren republicans i comunistes; que la joventut no tenia valors i que aquest país era decent i s'hi vivia bé de veritat en èpoques passades. 
Ja feia anys i panys de les discussions d'eixe tipus i encara acostumava a haver-n'hi. 

Aquella primera nit ja em vaig fixar, mirant de cua d'ull, en la xicona tan ben plantada que hi havia penjada a la paret: la pissarra. De matí tots suportàvem les classes i els xiquets, i de nit parlàvem animadament, però jo cada vegada em fixava més i més en ella. Els nostres amics anaven desapareixent, justament per culpa de la pissarra, encara que no fora la seua intenció. A voltes, quan tots dormien, em quedava amb ella parlant i parlant. Em va dir que feia molts anys era més feliç al bosc i que li agradava la natura i òbviament la gent que la cuidava i defensava. Li vaig dir que jo era d'eixos i possiblement Vermellet també, Blavet només presumia de defendre-la i aparençava cuidar-la. A la fi, a poc a poc, ens vam quedar sols.
Recordàvem sovint tots i cadascun dels nostres amics, em deia que era un guix molt simpàtic i agradable i ens féiem molta companyia. Ens baquejàvem de riure quan rememoràvem les vegades que Vermellet treia de polleguera Blavet. Però ja estàvem sols, i ens miràvem, i em va dir "et vull", i jo li vaig dir "et vull". Fa dies que els dos sabíem el nostre destí: ella es quedaria a classe molts anys i jo desapareixeria quan ella em fera pols. Tanmateix, volíem abraçar-nos i tocar-nos, encara que això significara la nostra separació.

Arribaren per fi eixos dies i els dos ens sentíem feliços. Ella mai havia sentit això per cap guix i jo estava boig per ella. Vàrem gaudir l'un de l'altre mentre els humans em feien servir. Sé que em moriria, però quina millor forma que abraçat a ella. I va arribar el dia en què veuria per última volta la meua Verdeta, i ella al seu Blanquet. Vaig anar desapareixent, a poc a poc em barrejava amb la pols de l'aire i anava caient a terra totalment esmicolat i desfet per la mà de l'home. I desfet de tristor em vaig acomiadar de Verdeta amb un petó dels meus: blanc i pur.

Rebaixes i consumisme



Com cada any pel gener, una multitud de gent es reuneix a València i a altres grans ciutats. No és cap manifestació a favor del transvasament de l'Ebre o en defensa de nuestras señas de identidad, amb paelles incloses. Es tracta..., de les rebaixes! 

Són les huit del matí i la gent ja es troba enfront de, per exemple, El Corte Inglés. Tots amuntegats davant de les portes automàtiques, junts, sense gaire respiració, amb les galtes apegades a l'aparador i amb por que el producte que u vol s'exhaurisca ràpidament. A l'altra banda, les dependentes i dependents esperen tremolosos i amb angoixa el moment de l'entrada. Estan ben proveïts de paciència i d'una molt bona preparació, mentalitzats per a vendre el que siga. Encara que estigues mirant alguna cosa sense voler res, ells vindran a preguntar si le puedo ayudar en algo, és la prova més evident que estan ben preparats. Tanmateix, a part de la paciència i estratègies diverses per fer gastar diners els clients, han fet un curs intensiu de psicologia i de tècniques de venda anomenat "qué hacer cuando el cliente se hace el sueco". Però també n'hi ha d'altres, com "qué hacer si el cliente le habla en esa especie de dialecto". Aquest curs dóna diverses opcions per a eixir d'aquesta situació tan incòmoda amb èxit: a) Ignórelo. b) Esta vez, hágase usted el sueco. c) Haga lo que pueda por entender. d) Si el cliente sigue sin hablar como Dios manda, llame a seguridad.

S'obrin les portes i sempre la mateixa imatge. Entre els depenents ja fan fins i tot apostes: "caurà la dona grossa", "no, cinc euros que l'home amb barret serà el primer a caure de tos". Finalment entra la gent i comença l'activitat frenètica que tots ja coneixem (i que molts evitem pel bé de la nostra salut mental i integritat física en particular, dret que ens garanteix la constitució però que en aquesta situació perilla el compliment). Els informatius de qualitat de la nostra terra (igual que els altres) encetaran les notícies amb tan important esdeveniment. 

Els mitjans de comunicació, la publicitat i la societat en general ens han acostumat a tindre més del que necessitem, fins a arribar a saturar-nos. Però nosaltres també ens hi hem deixat acostumar i gastem diners a voltes per gastar. La gràcia de les rebaixes es perd cada vegada més, igual que la del Nadal que comença a principi de desembre, o les mateixes falles que allà per febrer ja comencen a fer soroll. Les rebaixes ja no tenen gaire sentit perquè el consumisme pot amb tot: amb la il·lusió, amb l'alegria de comprar tal cosa... Tant se val, si al cap i a la fi durant l'any també et compraràs milers de coses, algunes de necessàries i la majoria d'innecessàries. També malacostumem els xiquets, comprant-los més del que realment puguen necessitar i convertint-los, al mateix temps, en futurs clients i víctimes del consumisme.

Hauríem de comprar amb trellat i ensenyar a comprar, encara que a tots ens agrada de tant en tant fer-nos o fer-li a algú un capritx. La conclusió ens diu el que tots sabem però que falta posar en pràctica, tot el que una ment mínimament intel·ligent necessita per a molts àmbits de la vida: trellat, educació, responsabilitat... Posem doncs en marxa tan evidents conductes, si no un dia açò ha de rebentar per algun lloc.

Silent Lucidity

No sé com se'm va poder oblidar aquesta gran cançó quan escrivia sobre els somnis lúcids...

Queensrÿche - Silent Lucidity


High Hopes

Infantesa i adolescència, temps que mai no tornaran. Un record que es idealitza pel pas dels dies, dels mesos, dels anys... Metàfores de tot el que perdem, de com el temps converteix en eternes les vivències passades i meravelloses, de la benvinguda a altres de noves. Imatges surrealistes i oníriques, probablement perquè alguns records ja semblen això: material oníric, somnis...

The grass was greener
The light was brighter
With friends surrounded
The nights of wonder...


Pink Floyd - High hopes


Allí donde solíamos gritar

Una de les cançons més addictives que he sentit en els últims anys... 


Love of Lesbian - Allí donde solíamos gritar

Capitalisme

"Quants pobres calen perquè hi haja un ric?"

Zygmunt Bauman

Llibres

"Els llibres són el meu alé, la meua vida i el meu futur". 

Fiodor Dostoievski

Típica conversa a València

És esgotador les converses que de tant en tant tinc sobre aquesta llengua amb la qual ara escric: el valencià, el català, si el valencià és una llengua pròpia, etc, etc. És una cosa que passa sovint a València. A vegades simplement em callaria i no faria per enraonar, no porta enlloc. L'altre dia li vaig dir a una persona el que anava a estudiar (filologia catalana), després d'obrir la boca a causa de la sorpresa va dir: "ah si?". Per a ella, no cal dir-ho, eren llengües diferents, o no? "Pues potser el valencià vinga del català bueno vale, però també el català ve del llatí, i que?" [sic]. Per descomptat no és de les persones més radicals que et pugues trobar a la ciutat. D'altra banda, sembla que tenia la idea fixa que estudiant aquesta carrera havia de ser professor de valencià sí o sí, i d'ací no la treies, era com un consol... Quan jo no tinc gens clar que vulga ser-ho o tinga eixa vocació. En fi, la típica conversa... Quedà clar que la seua llengua era el valencià, i que podia tindre alguna cosa a veure amb el català (una remota possibilitat) fa segles, vaja com que ara en l'actualitat no venia al cas. No vaig insistir gaire amb les meues idees, a voltes puntualitzava i assentia. I ara és quan passe succintament a explicar la vertadera cara d'aquesta gent que tant vol el valencià, la seua llengua pròpia.

És curiós que si tant la defensen envers el català, no ho facen tant quan se la compara amb el castellà; no, això és una altra cosa... Sorprenent, per no dir una altra paraula, resulta que la majoria dels fills d'aquesta gent que suposadament tant estima la llengua, parlen castellà! És més, el parlen segurament perquè els pares no li han parlat amb aquesta llengua volguda. I no només això, sinó que a més aquests fills odien el valencià (conseqüència evident). La persona que havia posat d'exemple m'ho va comentar clarament, "amb el valencià a classe no pot, uf, l'odia". Fantàstic... Vergonya em donaria que si tinguera un fill (en un remot supòsit futur probablement pertanyent a la ciència-ficció...) odiara la meua llengua. En qualsevol cas sempre és millor no clavar-se ni dir res dels fills, s'ha de ser prudent; més que res perquè et poden dir allò de: "ay! com es nota que no tens fills ni saps el què és!", "si no tens fills no ho entens"... Efectivament, ací ja no tens escapatòria; doncs no escolte, no en tinc! I quan dic allò de no clavar-se en els fills no em referia al d'una persona en concret sinó al concepte "fills" en general. Sembla que si no en tens ja no pots parlar del tema, no tens ni idea. A més, la mare (generalment la mare) pel fet de ser-ho ja és superior a tú, té com una aura de veritat absoluta irrebatible, si no tens o no has tingut fills la teua vida és pobra i no té sentit! Suïcidem-nos! (fi de la ironia).

I probablement, totes aquelles persones tampoc no crec que es compren gaire llibres en  català (valencià), aquest idioma tan amat i protegit de l'enemic. Què fan doncs per la llengua a part de queixar-se? Si no fóra pels qui realment la intentem utilitzar, pels qui sabem la llengua que parlem sense cap prejudici, sense els qui ells anomenen pejorativament "catalanistes"? Què seria de la llengua? Ni tan sols posant-nos en el cas d'acceptar que són coses totalment diferents (el català i el valencià), ni tan sols així, com es veu cada dia, la fan servir i la recolzen com toca. No cal calfar-se el cap perquè sempre trauen arguments inversemblants de la màniga. 

Tanmateix, la veritat és i serà sempre la veritat, i faig de nou referència a 1984 (Orwell dixit), encara que siga una minoria qui tinga la veritat i existisca gent que intente canviar el passat per a modificar el present, per a falsejar-lo.

"¿Qué esconde debajo de la cabeza?"

Cinc minuts han sigut prou per posar-me nerviós i tens... En definitiva per a indignar-me. Ja ho fan ells expressament perquè sentes aquestes sensacions, truques per telèfon, envies missatges de text, etc. Em referisc a un programa que fan en Antena 3 de matí, en aquell moment es tractava d'una mena de debat (tot i que semblava com: "tot el públic contra els convidats"). Els convidats, en aquest cas convidades, eren dues musulmanes, les quals duien al cap el típic vel que tanta polèmica ha suscitat últimament. Doncs bé, aquestes convidades van haver de suportar com podien l'odi (perquè no era una altra cosa) d'aquell públic; les declaracions anaven totes en un mateix sentit: "¿si estás en España porque llevas el velo?", "si estás en nuestro país quítatelo", "tienes que aceptar las reglas del país en el que vives", "el islam nos quiere conquistar", etc, etc. Tot aquest comportament, que tant sovint s'observa, em fa pensar més que mai en les poques ganes que tinc de pertànyer a la mateixa nacionalitat que la d'aquests cafres, incultes i retrògrads. Possiblement aquest últim pensament siga un error, perquè cada persona és com és sense dependre de la societat o l'estat on viu, qui sap. En fi, i jo no és que defense el vel, ni molt menys, però no cal ser molt cec per veure que aquest país no és el mateix que alguns musulmans (tampoc tots), ací se suposa que hi ha més llibertat, se'l poden posar o no. I tampoc parlaré ara sobre la discriminació de la dona a l'islam (cosa evident). Tanmateix, cap persona de les que hi havia al programa va dir que aquelles musulmanes que eren al plató havien de llevar-se el vel perquè és un signe discriminatori cap a la dona. La raó fonamental era, ja ho he dit, esteu a Espanya i per tant heu d'anar sense vel.

Possiblement, aquest públic acalorat no recorda l'article 16 de la Constitució d'aquest, el seu país. No recorda, no se'l sap, o simplement fa la seua interpretació (si és que fóra possible açò últim). L'article 16 diu clarament que a Espanya hi ha llibertat religiosa, que cap confessió tindrà caràcter estatal i que, fins i tot, es mantindran relacions de cooperació no només amb l'Església catòlica, sinó també amb la resta de confessions. D'altra banda, no he sentit ningú queixant-se de les monges... Què fan tapant-se tot el cap? "¿Qué esconde debajo de la cabeza?" (gran moment de l'APM). Vés tú a saber!

Pur i dur prejudici... no hi ha més, ni tan sols és cap lluita en benefici dels drets de la dona, aquesta vegada no ho era i potser la majoria de vegades no ho són. I m'agradaria saber perquè existeix gent que està en contra de l'islam però en canvi no ho està contra el catolicisme, al cap i a la fi continuen fent barbaritats i l'islam mateixa, dissortadament, es troba ancorat on es trobava el catolicisme fa quatre o cinc segles. En qualsevol cas, bé faria el món sencer de deixar a un costat les religions i pensar només en l'ésser humà, superar-se sense cap esperança mentidera ni sotmesos a cap deïtat per a una suposada i futura salvació. Cal llegir més Nietzsche... Bé, en realitat cal llegir més (en general) i no solament El codi Da Vinci.


Entrades populars

Amb la tecnologia de Blogger.